Mai m’he caracteritzat per ser un galtes.
 
Tanmateix, quan viatjo, perdo una mica la vergonya de ficar-me on no em demanen. Total, si faig alguna espifiada al cul del món, que pensin el que vulguin, que no em veuran mai més el pèl.
 
Durant el meu viatge solitari a Àustria, vaig anar al castell d'Ambras, a Innsbruck. Una preciositat del segle XVI que us recomano visitar si passeu per allà.
 
En una de les immenses sales del castell, hi havia muntat un escenari amb un clavicèmbal molt bonic que em va cridar l’atenció. Unes cadires que envoltaven l’escenari em deien que allà, tard o d’hora, s’hi faria un concert.
 
Quan ja marxava, vaig preguntar-ho encuriosit al personal, però no em van saber informar dels horaris ni dels concerts que s’hi feien, ja que el festival arrencava quan el palau ja era tancat.
 
A la sortida vaig coincidir amb uns músics que baixaven d’una furgoneta amb llurs instruments penjats a l’esquena. El conductor era un xicot esquifit, de pell blanca, al qual m’hi vaig adreçar amb una mica de morro. Pel seu anglès macarrònic, vaig veure que era italià, però ens vam entendre prou bé.
 
Lamentablement, em va informar que les entrades estaven exhaurides de feia mesos i que, i en cas que en quedessin, costaven una pasta força indecent. Li vaig donar les gràcies i vaig anar cap a la parada d’autobús que hi havia just a la mateixa porta.
 
El noi se’m va acostar i em va preguntar quants seríem per al concert. Només jo, li vaig dir. Va rumiar durant uns segons i em va dir que em presentés al castell a les nou del vespre i demanés una entrada que ell deixaria a la porta a nom d’Antonini.
 
Vaig anar cap a l’hotel tot pensarós i sense cap intenció d’anar-hi. Sincerament, creia que aquell xofer esquifit de pell blanca m’havia pres el pèl, i que quan arribaria allà faria el préssec.
 
Amb l’estona, les meves ganes d’esbrinar-ho va anar guanyant terreny a la possibilitat de fer el ridícul. Què collons, les vacances també serveixen per tastar coses noves! A més, tampoc perdia res, per acostar-m’hi.
 
Després d’una dutxa reconfortant, vaig calçar-me els únics pantalons llargs que duia (estripats com els d’un indigent) i vaig tornar cap al palau.
 
(Petit consell: Si heu d’assistir a un concert en un castell del segle XVI a Àustria, no ho feu amb texans estripats i samarreta esparracada si no voleu sentir-vos observats. Allà, la gent va tan arreglada que sembla que siguin convidats del casament de la Infanta Cristina -o de l’altra, que les confonc-).
 
Vaig anar cap a una taula d’informació per demanar l’entrada. En pronunciar el nom d’Antonini vaig adonar-me que la noia tenia la meva entrada apartada de la resta, i que ja estava avisada que hi aniria. També vaig veure que perdia una mica el cul, com si aquest paio fos alguna eminència; només li va faltar fer-me una reverència.
 
Malgrat que tot era un pèl surrealista, de moment anàvem bé. El xofer esquifit de pell blanca no m’havia alçat la camisa.
 
Vaig entrar a la sala on havia estat a la tarda, que ja era plena a vessar. Vaig mirar la emplaçament de la meva entrada: segona fila i ben centrada; la situació era immillorable.
 
Es va fer el silenci i van entrar els músics que havia vist baixar de la furgoneta: una viola de gamba, un violoncel, un llaud, unes flautes…
 
Només faltava el director, que va sortir del fons de la sala, amb uns aplaudiments considerables. Era el noi esquifit de pel blanca.
 
Quan va passar pel meu costat, em va reconèixer, em va somriure i em va saludar alçant les celles lleugerament.
 
Dalt de l’escenari semblava un altre. Amb moviments enèrgics i segurs, i el so brillant de la seva flauta barroca, aquell noi esquifit de pell blanca havia crescut com un gegant, fins a ocupar tot l’espai de la sala.
 
Sentir Telemann, Bach, Händel en el seu hàbitat natural, amb aquella reverberació diàfana, em feia posar la pell de gallina. Era tot tan autèntic que em semblava que d’un moment a l’altre sortiria el mateix Arxiduc Ferran II i em faria degollar per dur els pantalons estripats.
 
Jo no sóc un entès en música antiga, a mi em va més el raggaeton, el trap i coses així, però el concert va ser extraordinari. Sens dubte, un bon record per a tota la vida.
 
 
Quan vaig tornar d’aquell viatge, vaig coincidir amb un conegut meu que és director d'orquestra i li vaig explicar la bonica anècdota. En pronunciar el nom de Giovanni Antonini, va fer un sobresalt que encara recordo, i em va explicar qui era.
 
Es veu que aquell noi esquifit de pell blanca és un referent mundial pel que fa a música barroca, i és gloriejat a tots els auditoris del món pels seus coneixements sobre el tema i per la seva tècnica d’instrument tan perfecta. També em va dir que les entrades per aquell concert deurien costar al voltant d’uns tres-cents euros cadascuna, pel cap baix.
 
No sé si dir que les aparences enganyen, que en el pot petit (en aquest cas seria el pot esquifit i blanquet) hi ha la bona confitura, o inventar-me una cita sobre texans estripats.
 
Per mi, els verdaders fracassats, els insatisfets de veritat, els zero a l’esquerre, són aquells que ens volen fer creure el que no són.
 
De vegades m’imagino què sentiria si la gent descobrís que sóc un impostor, si sabessin que tinc màsters que no he cursat, si jo hagués fingit coneixements que en realitat no tinc. Potser rebria pals per tot arreu, però el preu més alt que pagaria, seria la meva pròpia vergonya.
 
Estem acostumats, en canvi, a veure mentiders que quan més grans són les seves mentides, més orgullosos semblen, més pit treuen i més altiva és la seva veu.
 
Per altra banda, el geni s’amaga en qualsevol racó, on menys us l’espereu. Cal tenir els ulls ben oberts. No és fàcil diferenciar-lo de la resta, perquè porta la seva genialitat ben amagada.
 
Tal vegada te’l trobaràs en una cantonada perduda d’Innsbruck, i potser et regalarà una entrada per a un concert seu, sense dir-t’ho, tot sortint d’una furgoneta que ell mateix condueix.

Recollim cookies per assegurar-te una bona navegació    Configurar
Privacidad