Des de la darrera vegada que vaig publicar al blog, ha passat el meu sant, el meu aniversari i una feinada de nassos que em va encarregar la meva editora i que he superat amb solvència.
Tanmateix, penso que per escriure un article necessito tenir alguna cosa per dir, una guspira que m’ajudi a provocar un incendi per plasmar en paraules a la pantalla del meu ipad.
Aquesta guspira va aparèixer dissabte passat, quan vaig rebre una trucada telefònica.
Jo estava damunt de la meva bicicleta, muntanya amunt, esbufegant i suant la cansalada, quan va sonar el mòbil. Vaig aturar-me creient que seria la meva mare, que sovint em truca en els moments més inoportuns. Però no. A la pantalla hi sortia un número desconegut.
-Bon dia. El senyor Jordi Campoy?
-Jo mateix.
-Porto un paquet per a vostè. Sóc al carrer Josep Renom, 8 i no hi ha ningú.
Cert! És l’adreça de l’estudi i els dissabtes no treballem. Immediatament vaig recordar que un parell de dies abans havia comprat per internet el darrer CD del meu bon amic @ManuGuix.
Aquella trucada em va portar a uns records de l’any vuitanta i pico. Jo deuria tenir dotze o tretze anys quan va venir a casa un senyor que venia enciclopèdies -una mena de llibres que teníem penjats a les prestatgeries a l’època juràssica, que estaven fets de paper i servien per a consultar coses-.
El cas és que els meus pares em van comprar un diccionari enciclopèdic que arribaria unes setmanes més tard (perquè abans, les comandes trigaven setmanes o fins i tot mesos en arribar).
I els dies van passar. I aquella pila de llibres va arribar. I, quan va arribar, a casa no hi havia ningú.
Davant d’aquest petit problema, el transportista de diccionaris enciclopèdics va fer un exercici de sentit comú espectacular i va deixar el material a casa del senyor Joan i la senyora Consol, (uns vellards entranyables que teníem com a veïns).
Problema resolt!
Ara tot és molt diferent. Dijous passat vaig entrar a la pàgina de l'FNAC, vaig escriure «Manu Guix» al cercador i vaig afegir el producte al carro de la compra. Com que el senyor FNAC i jo ja ens coneixem d’altres vegades, no vaig haver ni d’introduir les meves dades personals. Amb dos clics més ja vaig tenir la feina feta.
Llavors va venir la informació minut a minut d’on era el meu CD i quan arribaria. Un número d'expedient em tenia al corrent de qualsevol canvi, que jo podia consultar des de qualsevol dispositiu, les vint-i-quatres hores del dia.
L’endemà, un SMS de la companyia de transports m’anunciava que en un máximo de 48/72h laborables recibirá el pedido FNAC con envio 4136107 en la dirección indicada.
Em sembla acollonant com la tecnologia ens ajuda a optimitzar temps i a tenir gairebé tot el que volem amb un clic i amb una velocitat rècord. De fet, els avenços tecnològics ens permeten solucionar una quantitat de problemes que fa pocs anys eren insalvables.
Però no tots.
Dissabte, aquell transportista tenia a les mans el meu CD, però a l’estudi no hi havia ningú. I no hi havia tecnologia capaç d’evitar que aquell bon home hagués fet el viatge en va.
De veritat? No hi ha cap algoritme per resoldre això? Un dron transportador que viatgi a velocitat supersònica, per exemple? Doncs no.
Però hi havia una solució més… analògica.
-Veu la perruqueria que hi ha a la cantonada?
-Sí.
-Doncs deixi-li el CD a la noia. Digui-li que és pel Jordi de l’estudi, que ja em coneix d’altres vegades, i que dimarts l’aniré a recollir.
Fa un parell de dies vaig assistir a una conferència sobre criptomoneda, bitcoin, computarització quàntica i blockchain (avanço que no vaig entendre ni mitja paraula). Diuen que d’aquí poc temps, allò que un ordinador és capaç de fer ara en quinze segons, ho farà en 0,0015. I també diuen que la tecnologia evoluciona de manera tan exponencial, que al 2050 gairebé no reconeixerem el planeta.
Potser sí.
Al 2050 no ho sé, però de moment, dissabte passat, vaig haver de recórrer al senyor Joan i a la senyora Consol de torn, perquè em traguessin les castanyes del foc.
I m’hi jugo un pèsol que per molt que avancem, sempre necessitarem solucions senzilles per a resoldre problemes senzills. I, tal vegada, una bona dosi de sentit comú.
Feliç setmana!!
