D’acord, ja ho sé, no cal que em crideu. Des d’aquí puc sentir els vostres pensaments: qualitat, Jordi, on vas a parar! De tota la vida. Més val fer un bon viatge cada any que fer deu sortides de merda uns quants caps de setmana.
 
Aquesta màxima s’extrapola a moltes àrees: al sexe, al menjar, a l’alcohol, i en general, a tot allò que ens dóna plaer.
Val més poc però bé, eh?
 
Quan vaig decidir frenar aquest blog (això d’escriure, de vegades, em fa anar de corcoll), en realitat pretenia concentrar-me en avançar la meva segona novel·la i tenir-la enllestida abans de final d’any.
Curiosament, des que vaig alliberar-me d’aquesta obligació setmanal, la novel·la avançava, sí, però no tant de pressa com jo volia.
 
He estat treballant de valent durant els darrers tres mesos, però tampoc he obtingut la velocitat de creuer que desitjava. Aquestes coses passen, escriure no és una fórmula matemàtica. Sovint gaudeixo de processos que els meus dits volen, i altres que els dedico més a rellegir, a fer esquemes, a polir el moble, a reescriure, o a documentar-me.
 
Això era el que creia fins que va arribar a les meves mans un petit article d’un blog d’escriptura que es diu Gabriella Literaria. Aquest post parlava d’un experiment que es va fer en una escola d’escultura dels EEUU.
 
En un dels tallers es va decidir valorar els alumnes segons dos criteris. A la meitat de la classe se la puntuaria per la quantitat d’obres que fos capaç de crear. I a l’altra meitat se li avaluaria la qualitat.
 
Arribats al final de curs, es va procedir segons s’havia previst. Als alumnes del primer grup, se’ls van pesar literalment les escultures, i així, obtenia més puntuació l’alumn@ que havia estat més prolífic.
 
A l’altra meitat se la va puntuar segons la qualitat de les obres.
 
Hi ha un refrany que diu que “qui té temps, el gat pentina”. No sé si en aquesta escola americana coneixen aquesta dita tan nostrada, però el cas és que allà es va complir.
 
Voleu endur-vos una bona sorpresa?
 
Els resultats de l’experiment van desvetllar que les millors obres es trobaven entre la gent que n’havia produït més quantitat.
 
Es veu que els membres del grup de la “qualitat” passaven les hores pensant com podien aconseguir l’obra mestra, la millor que s’hagi fet mai, la perfecció divina. En canvi els altres, anaven més per feina, sabent que obtindrien mes qualificació com més obres fossin capaços de construir.
 
Potser sí, que les persones que estan més ocupades, ficades en mil projectes i que encara tenen temps per fer esport, llegir, i anar al cinema, són les que, a més, ho fan tot millor que els altres.
 
Jo sempre he pensa que aquells que fan bé la seva feina, també la fan de pressa.
 
Espero poder escriure més sovint i complir aquesta màxima que diu que quantitat equival a qualitat.
De moment, feu el que us doni la gana però, sobretot, feu-ho de pressa…
 

Feliç setmana!