Diuen que els joves ara ho tenen més difícil. O més fàcil. Depèn amb qui parlis. Jo crec que les joventuts sempre han estat complicades: època de canvis, d’anar pel món sense un euro a la butxaca, de no saber cap a on tirar i de tenir un munt d’idees i cap de concreta.
Estic escrivint això i penso en el meu nebot petit, el Carles, de vint anys, que un dia em ve a veure a l’estudi i em diu que vol estudiar electricitat, l’endemà, il·luminació artística o educació física (com un ou a una castanya), i la setmana següent vol tocar la bateria o anar a estudiar a Londres.
És evident que els nois i noies d’avui tenen un ventall de possibilitats immens, comparat amb el que tenia jo als vint anys. I potser l’excés de llum no els permet veure-hi, els encega, tal com explica Saramago a l’Assaig sobre la ceguesa.
Els més pessimistes diuen que ara no hi ha feina per a tothom, que els sous són molt baixos i la taxa d’atur, altíssima. Veient això, i sumat al fet que cada cop vivim més anys, ja planyo als pencaires que ens hagin de mantenir als avis del baby boom dels setanta, que en som un munt i no acabarem de morir-nos mai.
Fa dues setmanes vaig estar veient un programa de televisió que fan al Canal 33, que es diu El dia de demà, i parlava precisament d’això, de com serà el futur. El programa aborda temes variats i, el cert és que sentir hipòtesis sobre com serà la vida al 2050, incomoda, i molt. (La setmana que ve dedicaré tot un post a parlar del futur).
En aquest episodi concret, parlaven de com serà el treball d’aquí a trenta anys. La resposta és sorprenent: al 2050 la gent farà feines que ara encara no existeixen.
Sentint això, se me’n va la mirada cap els adolescents que tenim ara, que seran els que gaudiran o patiran aquests llocs de treball.
Però estiguem tranquils. La versió optimista, segons la meva opinió, és que el Carles és més espavilat del que era jo a la seva edat. Dit d’una altra manera, les possibilitats que li dóna la vida, l’ha despertat més aviat, però això no no vol dir que, a la llarga, estigui més preparat, ni és garantia que arribi més lluny.
La incursió en l’anomenada quarta revolució industrial, obre el panorama professional de manera gairebé al·lucinògena, però també el fa més competitiu i, per tant, més acarnissat i més dur.
És de preveure que el sistema educatiu (encara vinculat a la primera revolució industrial, la del segle XVIII), no estarà a l’alçada de les circumstàncies, i no donarà als joves les eines necessàries per afrontar aquest futur que es preveu incert. Això ja se sap ara, però ningú no hi posa remei.
Així en què quedem? El Carles ho té més fàcil o més difícil?
Jo no ho tinc massa clar, i vosaltres?
Estic força d’acord amb la majoria de coses que comentes. Crec que els joves que hem acabat la carrera fa relativament poc no ens esperàvem aquesta situació. Et diuen que si téns una carrera tindràs una bona feina i un futur millor, i és clar, fins ara havia estat aixi. Però quan despertes del món universitari et trobes cara a cara amb la realitat, que no és tant bonica com imaginaves i és llavors quan et planteges què fer amb la teva vida.
Penso que no és que ens sigui més fàcil o més dificil, sinó que la situació actual t’obliga a tirar cap una direcció concreta; de tenir multiples feines, de fer contactes socials per a veure qui et pot oferir què, acceptar segons quins contractes, etc.
Crec que al viure intensament en aquest estat d’anades i vingudes, hem aprofitat per trobar-hi una mica la part positiva. El fet que ens sentim més identificats uns amb altres, ens fa tornar més humans, ens obre la ment, ens ajuda potser a explorar i coneixer-nos més a nosaltres mateixos i veure fins on de lluny podem arribar amb els recursos que tenim.
Doncs sí, el fet de tenir una carrera o dues i no tenir feina fixa és una putada. Quan jo era jove no passava, ho admeto. Si un paio als 19 anys no volia estudiar més, trobava feina l’endemà i llestos. Ara no. Ara no trobes feina ni del més cutre. Ara sou multiempleats a temps parcial amb feines que no tenen res a veure amb el que heu estudiat….
Moltes gràcies per opinar!!
Guapaaaaa!!!!!!!
Jo no sé si els joves d’avui ho tenen més fàcil o més difícil que nosaltres. Segurament més difícil, perquè encara es pateixen els efectes de la crisi que tant de mal ha fet. Potser alguns joves han pensat «per què esforçar-me a fer una carrera i dedicar uns quants anys de la meva vida a estar tancat a casa estudiant, si quan acabi em tocarà fer la mateixa feina que aquells que no han estudiat i igualment acabaré cobrant un sou miserable?» I no els hi falta raó, tot i que estudiar sempre és enriquidor i aporta beneficis, encara que no siguin estrictament econòmics.
El que sí que tinc clar és que cal canviar el sistema educatiu i el mercat laboral i adaptar-los a la realitat d’avui. Crec que s’ha d’abandonar aquella idea arcaica de que cal estudiar una carrera amb futur i animar als joves a estudiar o a dedicar-se a allò que realment els agrada. Si fan el que els agrada, segurament ho faran molt bé. D’aquesta manera aconseguiríem professionals feliços, motivats i competents i deixaríem de tenir els carrers plens de llicenciats en… que no disfruten d’allò que fan i s’acaben convertint en professionals mediocres.
Ara només falta que els joves sàpiguen què els agrada! La meva neboda de 9 anys ho té claríssim: vol ser youtuber!!!
ai, doncs sí que m’havies respost….
Anem a pams. Les estadístiques diuen que, a la larga, els que tenenles millors feines són els que han estudiat. Això no ha canviat encara que pensem que els enginyers superiors estan tots al carrefour fent de caixers. Sempre ha costat col·locar-se en la feina de la teva vida, sempre. Potser abans teníem més paciència que ara, no ho se. Potser ara tot es vol aconseguir sense tan esforç (raonament d’avi, ja ho sé…).
Estic d’acord en això que dius que els nanos han de trobar allò que els agrada sense buscar ser «llicenciat en», perquè sí. En això, potser hauríem d’educar als pares, que són els que (encara avui), inculquen a la canalla que siguin advocats, economistes, etc, només perquè té sortida i, sobretot, bon estatus social.
O sigui que deixa ja d’inculcar-li a l’Ona que sigui pilot d’avió, perquè es veu ben clar que ella vol ser trapecista ambulant i anar de poble en poble amb el circ mostrant el seu art…..
Vaja, que jo ho tinc claríssi i no em canso de repetir-ho. NOIS I NOIES, DEDIQUEU-VOS A ALLÒ QUE US AGRADI, COLLONS!!!!!
jo penso que molt més difícil!!!!!! i això que soc una persona super optimista.
1- estudiar no fa que tinguis moltes més oportunitats
2- S.estan aprofitant dels nostres adolescents.
3- Ells no tenen la cultura del esforç, en part pq nosaltres els hi hem posat fàcil
4- han de ser molt més creatius i la educació no et prepara per ser-ho
5- hi han moltes professions que desapareixeran
per tant amb tot aquest panorama, la meva opcció és:
1-dedicat allò que t. agrada collons jajajajajaja i diferenciat!!!!!
2-Busca i sigues creatiu.
3-Volem adults que siguin el què nosaltres volem que siguin???? Deixem enrere velles creençes.
4- S.ha de canviar la educació que és arcaica, preparem el jovent per el que els hi vindrà
5- Els dels seixanta diexem pas als joves i donem oportunitats pq treballin. Què és això de jubilar-se tan grans!!!!!
6- el que té futur es qualsevol ofici que vagi enfocat amb la gent gran.
De totes maneres tenim els joves més PREPARATS de tota la història!!!!!!! Sens dubte……seran més FELIÇOS
Bon dia!
Has dit coses molt interessants. Sobretot quan parles que han de ser creatius i que l’educació no els prepara per ser-ho.
La culpa la tenim, en part, els adults, que encara creiem en cànons obsolets (els que teníem nosaltres), i creiem que són els bons. A més, com dius,
volem que els joven siguin com nosaltres i això no por ser.
El tema de la jubilació ja és més pelut. No hi ha calés per a mantenir tants avis. Solució? coi, molt fàcil, que no es jubilin…..
Resumint: Creativitat, Especialització, Diferenciació i passió per allò que fan.
Ara vés i fes entendre això als joves ARA i no quan ja sigui massa tard……
Moltes gràcies per la teva opinió!!!!