Fa unes setmanes vaig assistir a un concert del meu amic Francesc Miralles (@frmiralles). Ell és escriptor, sherpa literari, periodista, editor i no sé quantes coses més, però també és compositor i pianista.
L’esdeveniment se celebrava a Barcelona, en un conegut bar de Gràcia que es diu l’Astrolabi. Un espai petit i acollidor on tothom es coneix i on m’hi vaig sentir com peix a l’aigua.
El concert em va agradar, sincerament. Amb una copa de vi a la mà, jo sentia que estava gaudint i que aquell era el lloc on volia estar en aquell moment.
De manera inesperada i en una mena de jam session, va sortir un cantautor que jo no coneixia i que es fa dir Míster Rodríguez (@mstRodriguez).
El xicot va explicar una anècdota d’un amic seu que va anar a IKEA a comprar un rellotge gros, semblant als de les estacions de tren antigues, per penjar-lo al menjador de casa seva. Aprofitant que hi era, també en va comprar un de petit per la cuina.
En arribar a casa els va penjar tots dos, orgullós de la feina feta. Però quan se’n va anar al llit, va començar a sentir un tic-tac, tic-tac ensordidor, que no el deixava dormir.
Conscient del problema, l’home es va aixecar i va treure les piles del rellotge del menjador, convençut que ja trobaria una solució definitiva l’endemà. Però en tornar-se a ficar al llit, continuava sentint el soroll: tic-tac, tic-tac. Quan es va alçar altre cop, desconcertat, va adonar-se que era el rellotge petit, el de la cuina, el que feia tant de soroll.
L’anècdota va acabar aquí, però jo hi he estat donant voltes durant tota la setmana. De vegades em sorprenc de com el meu cervell és capaç d’esprémer tanta informació d’una anècdota simple (o no) com aquesta.
Després va cantar un tema l’Enric Verdaguer (@enricverdaguer). Va ser una sorpresa trobar-lo allà, la veritat. El conec des de fa temps, vaig participar en la producció del seu primer àlbum d’estudi (Moonstruck) quan ell només tenia disset anys. Em va fer feliç sentir-lo i recordar que aquest nano té molt de talent. Una veu de vellut, una sensibilitat a l’abast de molt pocs i unes cançons molt ben construïdes. Segons el meu criteri, hauria de tenir molt més reconeixement del que té. Coses molt pitjors he sentit al gloriejat Primavera Sound. Però això va com va, la vareta màgica de l’èxit no la té ningú…
Jo fa gairebé divuit anys que em dedico professionalment a la música com a productor. Haig de creure que tinc cert talent, però us asseguro que no sóc cap geni. El que sí que puc dir és que la meva actitud sempre ha estat molt professional i que per a poder-m’hi dedicar, m’ho vaig haver de currar molt i molt. Però molt.
De vegades penso que tinc molta sort de com ha anat tot, però la meva mare sempre em corregeix per dir que no, que de sort res, que a tu no t’ha caigut res del cel, que t’ho has treballat. O és que no recordes les hores davant del piano estudiant fins l’extenuació, de dilluns a diumenge? No sé si la dona té raó però, és clar, és la meva mare, què voleu que digui, no és objectiva, ni de bon tros…
Potser sí que m’ho he currat, però també haig de tenir un mínim de condicions i, per què no, una petita dosi de sort a l’hora de trucar les portes correctes, o d’haver estat en el lloc que tocava, quan tocava.
No ho sé del cert. Aquest és un tema que sempre m’ha portat de corcoll. Fins i tot ha estat motiu de debats acalorats amb els meus amics més íntims, en alguns sopars d’aquells de bon menjar i molt de vi.
Hi ha qui diu que és bo tenir uns bons padrins o fins i tot, tenir calés. Però això no és garantia de res, ja sabem que, a vegades, són els rellotges petits els que fan el soroll, tic-tac, tic-tac…
La conclusió és cap, i el dubte, sempre el mateix. Què és més important per assolir l’èxit a la vida? Tenir passió per allò que fas? Tenir talent? O, simplement, és una qüestió de sort?
Quin percentatge se li ha d’atorgar a cada àrea per a triomfar?
Passió, talent o sort…?
Jo no ho tinc massa clar. I vosaltres?
A vegades no és una cosa ni l’altra alhora de trionfar a la vida, ja que l’èxit és un racó tant personal que és difícil que sigui entès per a tothom igual. Potser hem de preguntar-nos si l’assoliment dels objectius personals (no socials) ha estat un camí de roses o ha estat qüestió de sort. Ara bé, normalment la passió i la sort no van de la mà. Les que s’agermanen més són la passió i l’esforç. Però simplement és una opinió. Felicitats per aquest projecte!
Molt bona aportació! Les espectatives d’èxit són molt personals i cadascú es fabrica les seves.
Gràcies, Laia!!!!!!
Fantàstic Jordi! No deixis d’escriure! Molt interessants les preguntes que formules i excelent la resposta de la Laia, hi estic completament d’acord. Jo no soc la teva mare, però em consta que t’ho mereixes, t’ho has currat… res no es gratuït i molt menys els somnis. Molts petons i endavant amb aquest nou projecte, llegir-te es molt gratificant!
Moltes gràcies per la teva opinió, Cristina! Efectivament, jo sóc mé de passió i treball que d’una altra cosa….
Una abraçada!!!!
Molt bon escrit!! Crec que en la passió i l’esforç els resultats arriben. Jo encara estic «en ello»… Felicitats pel blog!
Gràcies, Jose! Estem d’acord, passió i sacrifici. En quant a on arribarem, no t’hi encaparris, els que som auto exigents (i tu ho ets), no arribem mai enlloc. Crec que tu i jo estarem «en ello» el que ens queda de vida….
Una abraçada, company!!!
Jo crec que les tres coses juntes fan un bon equip, ara bé sense talent(sobretot) ni passió la sort no hi té res a fer.
En el teu cas tens talent i passió i la sort ha estat ser al lloc que cal i trobar les persones adequades per treure aquest talent. Una d’elles estaria més que orgullosa de tu…
Veig que poses el talent per davant de la passió. Em sembla interessant. Està clar que per anar endavant ha d’haver-hi una mica de totes tres coses….
Mil gràcies per participar, Gemma!!!
Què és per tu triomfar?
Ser exitós? Ser feliç? Inside o outside?
Tic-tac-tic-tac…
Bones re-preguntes, Lau!
El triomf el decideix un mateix, encara que sovint el relacionem amb temes professionals. Per mi l’èxit és assolir allò que t’has proposat, sigui el què sigui. I per això, potser necessitarem unes dosis d’aquests tres ingredients que proposo.
Cert és que hi ha uns cànons predeterminats del què és l’èxit, i de vegades és millor no fer-los massa cas….
Gràcies per opinar!!!
Molt bona reflexió. Crec que el triomf sempre es molt relatiu i te moltes maneres de medir-se. El que sí tinc clar es que la sort es un factor important, i que segurament amb l’esforç podem cridar la sort.
Jo deixaré una quota que realment em va fer creure Woody Allen amb la seva pel·lícula Match Point (2005).
«Aquel que dijo más vale tener suerte que talento, conocía la esencia de la vida.
La gente tiene miedo a reconocer que gran parte de la vida depende de la suerte.
Asusta pensar cuántas cosas se escapan a nuestro control.
En un partido hay momentos en que la pelota golpea el borde de la red, y durante una fracción de segundo puede seguir hacia delante, o caer hacia atrás. Con un poco de suerte sigue hacia delante y ganas. O no lo hace, y pierdes.»
Cert es que en aquesta vida t’has de currar les coses… pero sense sort, sense la capritxosa sort, pot ser que no obtinguis allò que realment mereixes pel teu esforç.
Molt bona, Irene!! I gran pel·lícula on queda clar que la sort també juga el seu paper. Et diré més, quantes coses dolentes ens passen per «mala sort», i al cap d’un temps descobrim que en realitat vam tenir una sort de nassos……?????
Gràcies per escriure!!!
Petons!!!!
Jordi, estic molt orgullosa d’aquest projecte perquè en més o menys grau em sento que vaig participar en la teva idea i que et vaig embolicar una mica que fessis aquest meravellós blog.
No sé perquè però quan l’he obert i l’he mirat, m’ha semblat que sonava música o potser que era literari… una barreja de les dues coses i de la teva implicació i les ganes d’aprendre. A nivell gràfic em sembla molt modern i les fotos de la Mireia són genials.
Ara comença una nova aventura… escriuràs i la gent et llegirà (ja he vist que molt). Molt bona feina Jordi. Quan les coses es fan amb tant d’esforç els resultats es veuen. Una abraçada i ens veiem a les barques… les barques literàries i de nous projectes. La teva amiga editora Anna
Bona nit, Anna! Efectivament, senyores i senyors, us presento la culpable que aquest blog existeixi!! Ja saps que sempre segueixo els teus consells i, de moment, tots són encertats.
Gràcies per les teves paraules, ja saps que els meus objectius són força ambiciosos. No sé si tinc talent o sort, però de passió, molta!!!
Moltes gràcies per contestar i pels teus consells!!!
Petons!!!!!
Ostres, torno per aquí i veig que la meva resposta pot aportar ben poc (comparteixo moltes de les coses que s’han dit als comentaris!).
jo penso, o VULL pensar que triomfar a la vida és un concepte molt poc estàndar, cadascú concep l’èxit des d’una perspectiva única i diferent a la de la resta. Si ho entenem com a tenir èxit en la carrera professional, també vull pensar que tenir passió i talent són indispensables. I que Sort, com deia el meu avi, és a Lleida… és un component més? sí, però penso que només amb sort no vas enlloc si no hi ha res més..
Que hi ha algú que té padrins i amb un cop de sort arriba molt amunt? potser sí… però veig difícil que això es pugui mantenir a llarg termini si no tens les dosis de talent adequades.
I la passió és important també, oi tant. Perquè és el motor de tot plegat. Sense la motivació, sense estar connectat íntimament amb allò que estàs fent, no pots brillar. I a més és el que et dóna forces per continuar quan et sembli que no te’n sortiràs (quan no tens la sort de cara si vols dir-ho així…).
M’ha encantat llegir la frase de Match Point que t’han escrit. És brillant. I absolutament certa també. Però m’agrada pensar que sense l’esforç i el talent i la passió no hi ha match point. Els necessites per arribar a jugar el partit. Llavors és decisió teva si haver arribat fins allà, encara que la bola caigui al teu camp i no guanyis el partit, és un èxit o un fracàs..
Gràcies per respondre, Anna!
De moment talent i passió guanyen per golejada la sort, però s’ha d’admetre que el paio de Match Point va tenir una sort del quinze!!!
Està clar que l’èxit és una cosa massa personal per parlar-ho de manera tan generalitzada. També és efímer, igual aconsegueixes l’èxit i al cap d’un temps el perds, com les estrelles michelin. I potser també s’ha d’anar fent revisió dels nostres objectius i anar-nos posant al dia de quin és el qeu ens toca demà….
En fi, ara ja estic en mode enrotllar-me com una persiana….
Un petonàs!!!! Fins aviat!!!
Jordi… després de tants anys m’has deixat de pasta de moniato!! -:)))
La passió mou muntanyes i és la saba de la vida, el talent fa que destaquis però no et fa més feliç, i si la sort t’acompanya… què més vols? -:)))) Bravo Jordi!!!!
La noia del violoncel.. està publicat? Com el puc llegir?? No me’l vull pas perdre!! Potser així el meu instrument empolsinat recobra vida. Un petonàs!
Moltes gràcies, Meritxell!!!
D’acord, tu votes passió, talent i sort en aquest ordre. Coincideixo totalment amb tu 🙂
No, la novel·la encara no està publicada, però està escrita i editada. Quan estigui a les llibreries ja us ho taré saber…..
Un petonàs molt fort i gràcies per participar!!!!
Ui Campoy Campoy! Passió, talent i sort, heus aquí la qüestió! D’entrada m’ha fet molta gràcia l’anècdota del petit rellotge de la cuina fent tic-tac, tic-tac i t’he posat en la situació del protagonista de l’anècdota, intentant dormir. Ni amb amb el més discret, subtil i «silenciós» tic-tac del rellotge més menut del món podries conciliar el son. I el motiu és ben senzill: la passió. La que t’ha permès evolucionar, créixer i experimentar en tants camps diferents i t’ha mantingut despert en tot moment per tirar endavant i no deixar mai d’aprendre. Evidentment passió acompanyada de perseverança (fins al límit de la tossuderia) i esforç, tonelades d’incansable esforç. I la sort? Diuen que un mateix se la busca. Però la sort en el sentit més estricte de la paraula és efímera, esmunyedissa, incontrolable i molt difícil de trobar, per més que es busqui. Potser n’has tingut una mica, no ho nego, però amb la teva passió i el teu innegable talent, si haguessis tingut SORT amb majúscules, no em puc imaginar on hauries arribat. I per aquest motiu, això és el que et desitjo: molta sort en tots els teus projectes i un munt d’èxits professionals. I et felicito de tot cor per tot el que has aconseguit. Una abraçada!
Moltes gràcies, Anna!!
A veure, jo he creat aquest blog per parlar de temes generals i formular preguntes que potser poden interessar algú. En cap moment he volgut convertir això en una mena de plataforma egocèntrica perquè em regaleu les orelles!!!! I ho esteu fent tots, hòstia!!!
Vaja, que tu m’has fet plorar i tot, cabrona!! Que al final us acabaré posant a la carpeta «trash»!!
A part d’això, admeto que no puc dormir si està volant una mosca a Nova Zelanda. Però no havia entès mai que era culpa de la passió. I me n’has fet adonar. Tens raó, touché. No dormo, perquè penso. Penso massa!!!
Pel que dius, tu creus en la passió i en el talent (en aquest ordre) i passes de la sort.
Ok! El moderador accepta la teva resposta….
Moltes gràcies per la teva resposta, amiga meva…..
Molts petons!!!!!!!
Jo hi crec poc en la sort. Sóc testimoni del teu esforç ,de les hores al piano de dilluns a divendres, del teu talent i hi afegiria de la teva constància i perseverança. Les oportunitats apareixen quan un està preparat per rebre-les i reconèixer-les. En el teu cas, m’atreviria a dir que t’ho has currat i saps quina és la teva meta (imprescindible per poder reconèixer les oportunitats) i has estat prou intel·ligent per saber cap a on caminar!
Moltes gràcies, Anna!!
De dilluns a divendres??? I els dissabtes i diumenges????
Ok! Pel que dius, tu passes de la sort.
Bona resposta!!! Gràcies per participar!!!
Petons!
Perdó, de les hores de dilluns a diumenge!!!! I afegeixo gener a desembre!!!
Joder, doncs amb el que vaig arribar a estudiar tampoc he arribat tan lluny…..
Això és perquè no he tingut sort…… (emoticones de plorar de tan riure, que aquí no n’hi han…..)
Gran pregunta! És gairebé com preguntar-se per la fórmula de la felicitat… Suposo que si tinguéssim la fórmula de l’èxit, aquest deixaria de tenir sentit ja que tothom l’aplicaria i no podríem discernir qui ha tingut èxit i qui no, encara que això és totalment subjectiu ja que uns poden creure que has tingut èxit i altres no, i també depèn dels factors que comparis i amb qui, i dels objectius a la vida que cadascú es marqui. És el mateix que ser feliç, hi ha gent que ho és sense tenir res (coses o experiències) i n’hi ha d’altra que no ho serà mai Per molt que tingui o visqui.
Per altra banda, volia fer una comparació gairebé matemàtica. Imaginem que l’èxit el comparem amb el foc. L’èxit podria estar format Per aquest triangle d’elements (passió, talent i sort), igual que la teoria del foc, format pel triangle de l’element de combustió, l’element comburent (aire, oxígen) i la temperatura/calor. Fem equivalències:
Talent = combustible, el material que tens de base, que el pots pulir i treballar, refinar
Passió = comburent, l’aire, l’oxígen, les forces i el cor que hi poses, el vent que t’empeny
Sort = la temperatura, és arbitrària, encara que la puguis manipular, no deixa de ser cosa de l’atzar a priori.
El foc no existeix sense alguna de les parts.
Ara imaginem per exemple, alguna combinació… Molt % de talent=combustible, molt % de passió=oxígen, poc % de sort. Si fos un foc, podríem dir que tenim foc=èxit en l’espai, un espai determinat, l’èxit existeix, encara que no sigui proporcional a tot el Talent i passió dedicada, o que només el tinguem en uns instants/temps/espai on tot ha quadrat.
En fi, matemàtiques i lletres… Anava a dir que sóc/som de lletres però la música és física i matemàtica pura, encara que la col•loquem a l’hemisferi creatiu del cervell amb les arts i les lletres. Mmm… Em sembla que això donaria per un altre debat…
Genial resposta, Cris!!! I genial comparació. Tens raó, la música és física i matemàtica, però no seria res sense el sentiment. De fet, crec que és 90% emoció i 10 % de la resta..
Gràcies per col·laborar….
Si el que vols és que t´expliquem cadascú la seva experiènca personal….aquí te la deixo.
La paraula èxit per a mi l´entenc com a èxit PER MI, no pas per la societat a pel meu entorn. Sí èxit s´enten ser famós i fer calés d´alló que saps fer, virtuós o no, jo està clar que no n´he tingut.
Exit és dedicar-te al que t´agrada desque tens conciència, dedicar-te a alló pel que has aterrat en aquesta vida, alló que dus al cor: et veig assegut al piano, en aquells temps, tot petitó. Ei…. que ara ja has crecut eh!!!.
Tu has tingut èxit, jo he tingut èxit.
La resta….no compta.
La sort sempre hi és present… La bona sort i la dolenta.
Però indubtablement hi ha dos factors que influeixen molt… L’esforç n’és un, un bon padrí/finançament n’és un altre…
Els que no tenim padrins, només podem esforçar-nos i esperar un toc de sort…
🙂
Una reflexió que ens fem els qui ens dediquem a la creació, en qualsevol dels seus aspectes. Conclusió? Com bé dius, cap…
Doncs moltes gràcies per la reflexió…;)
M’has ajudat molt….
Passió primer, sinó tot perd sentit. Després talent i sort, si els tens, bienaventurao seas! De tota manera jo votaria per triar-ne dos de la terna. Tots tres se’m fan fantasía, com lo de bueno, bonito i barato, que ja s’ha comprobat que difícil…
Sempre es un plaer llegir-te!