Fa un parell d’anys, la meva mare em va donar una carpeta vella. L’havia trobada per casualitat, enterrada entre mil andròmines a l’armari dels mals endreços.

En obrir-la hi vaig desenterrar un grapat de paperassa de l’any de la picor: tríptics de les festes majors d’abans de la guerra, anuncis d’aplecs de sardanes de l’època juràssica i, sobretot, publicacions de Caramelles —unes lletres satíriques que es componien partint de cançons de moda i que les corals masculines interpretaven per Pasqua.

Vaig començar a llegir-les com un arqueòleg que ha trobat un tresor antic. Algunes feien crítica política, d’altres parlaven de futbol o d’actualitat, i fins i tot n’hi havia de picants.

Totes aquelles lletres, però, tenien el denominador comú que les havia escrites la mateixa persona: el meu avi, Josep Boada.

Jo no el vaig arribar a conèixer mai. De fet, va morir quan a mi em faltaven més de deu anys per néixer, però la meva mare sempre me n’ha parlat molt. Diu que era una persona alegre, vital, amigable, oberta, divertida. És fàcil descobrir cops amagats d’algú a través de les seves creacions i, a jutjar pel que escrivia, l’avi Josep era això i moltes coses més.

També era valent i perseverant. A part de compondre lletres per cançons, aquell home instruït dirigia una coral sense saber un borrall de música.

Però la seva vida es va torçar el dia que va tenir un accident amb una màquina a la fàbrica tèxtil on treballava. Els pitjors pronòstics es van complir, i l’avi va perdre un braç.

Setanta anys després, el fet de trobar aquelles caramelles obsoletes quan jo ja estava acabant “La noia del Violoncel” va ser com si algú m’estigués donant coratge des del més enllà.

Avui, quan només falta una setmana perquè la meva primera novel·la vegi la llum, recordo el moment que vaig començar, assegut al sofà, i recordo les primeres paraules que vaig escriure: “el dia escopia les últimes glopades de llum sobre la finestra reixada quan algú va cridar el seu nom”.

D’allò no en queda gairebé res, però aquell aprenentatge em va servir de molt.

Igual que l’atleta s’entrena corrent i el ciclista, pedalant, l’escriptor es nodreix de cada paraula que dibuixa, encara que ho estripi tot i ho comenci de cap i de nou. L’aprenentatge de les errades, d’allò que s’esborra, es poleix o es transforma, ja ha deixat petjada i, tard o d’hora donarà el seu fruit.

M’ha agradat recordar-me ara del meu avi, l’alegre i divertit, el rei de la festa, l’artista. Però també el que duia la màniga buida de l’americana a dins de la butxaca perquè ningú no s’adonés de la mancança, el que va seguir treballant a la fàbrica tèxtil malgrat les dificultats, el que va tirar la família endavant sent un mutilat. I, com no podia ser d’altra manera, el valent, el que va seguir dirigint la coral amb un sol braç.

Jo sempre he estat una persona de desafiaments, i el compromís que vaig establir amb mi mateix mentre escrivia aquelles primeres paraules, ha fet que allò que semblava impossible, hagi deixat de ser-ho.

Les lliçons d’aquest avi que no vaig conèixer, m’han ensenyat a perseverar, a gaudir d’allò que faig i, sobretot, a creure que tot és possible.

Bona setmana!