Maria, Montserrat, Roser.
Les tres amigues de joventut. Les Tres Mosqueteres. El Tricicle. El trident.
 
Tota una vida juntes. Ballant sardanes als aplecs. Excursions a La Mola i a La Salut els diumenges d’estiu.
 
A la seva manera, totes tres eren felices, perquè totes les joventuts ho són, siguin quines siguin les circumstàncies.
 
La de l’esquerra és la Maria, la més tancada: una santa, religiosa fins a l’extrem, una monja. A mà dreta, la Roser, més extravertida, xerra pels colzes, amb els anys, problemes de vista, ulleres de cul de got… La del mig, la Montserrat, senzilla, humil, tossuda, sense pretensions, un pèl rabiüda, generosa, adorable… (en diria més coses, però és la meva mare i no seria objectiu…)
 
Juntes les han viscudes de tots colors. Una postguerra treballant al tèxtil (tothom treballava al tèxtil, a Sabadell), un munt de penúries econòmiques, la manca de llibertat.
 
Entre el tracatrà dels talers es van enamorar i es van casar.
 
A cadascuna li va tocar qui li va tocar. En aquella època no es triaven massa, els marits. L’un, un beat rosegaaltars. L’Altre, divertit, actiu i jovial. El tercer, més sòmines, pusil·lànime, un caràcter difícil.
 
Durant aquells anys, un munt de confidències. Secrets guardats a pany i forrellat que només elles saben, intimitats que no han explicat mai a ningú més que a les altres dues. Berenars llarguíssims un cop al més d’amagat de la resta de la colla, aquest mes toca a casa meva, el mes que va pago jo. Brioixos, fanta de taronja, croissants i uns dolços senzills. I xerrar, sobretot, fer-la petar tota la tarda i fins el mes que ve.
 
Entre xerrades i confidències van arribar els fills, els néts, i, per a dues d’elles, els besnéts.
 
Però els anys passen i els records s’esvaeixen com una fulla a mercè de la tramuntana. Oi que el gran de la Roser viu a Alemanya? No, mama, és la noia, la que viu a Alemanya. El petit de la Maria és el Jordi o l’Eduard? El Jordi. I toca el trombó, oi? No, la tenora.


 
I els problemes agafen un caire més dificultós. Mals d’esquena, estades difícils a l’hospital, problemes severs de vertigen, intervencions de llarga recuperació. I la Montserrat enviuda. I alguns fills que se separen. El meu ara no té feina, a la meva néta sembla que els estudis li van força bé, el meu altre anava amb una xicota però ara sembla que…
 
Trifulgues que ens regala la vida.
 
La Maria ens va deixar fa un parell d’anys. Amb allò va quedar un tricicle rovellat amb només dues rodes, les Dues Mosqueteres. I una votació sempre empatada.
 
D’un temps cap aquí, només el telèfon fix com a únic fil de contacte que quedava entre la Roser i la Montserrat, ja massa grans per trobar-se a berenar.
Un fil prim, que un dia es trenca.
 
La Roser va morir de COVID fa unes setmanes.
 
D’aquell compost indissoluble només en queda un component delicat com un peça preciosa de porcellana, una bicicleta amb una sola roda. Una forquilla amb una punxa. Unes caminades minses a pas de tortuga. I una votació amb només una participant.
 
La Montserrat resisteix mentre aprèn què és el passa quan les altres se’n van.
 
Una experta en l’Art d’aprendre a estar sola.
 
A reveure!