Maria, Montserrat, Roser.
Les tres amigues de joventut. Les Tres Mosqueteres. El Tricicle. El trident.
Tota una vida juntes. Ballant sardanes als aplecs. Excursions a La Mola i a La Salut els diumenges d’estiu.
A la seva manera, totes tres eren felices, perquè totes les joventuts ho són, siguin quines siguin les circumstàncies.
La de l’esquerra és la Maria, la més tancada: una santa, religiosa fins a l’extrem, una monja. A mà dreta, la Roser, més extravertida, xerra pels colzes, amb els anys, problemes de vista, ulleres de cul de got… La del mig, la Montserrat, senzilla, humil, tossuda, sense pretensions, un pèl rabiüda, generosa, adorable… (en diria més coses, però és la meva mare i no seria objectiu…)
Juntes les han viscudes de tots colors. Una postguerra treballant al tèxtil (tothom treballava al tèxtil, a Sabadell), un munt de penúries econòmiques, la manca de llibertat.
Entre el tracatrà dels telers es van enamorar i es van casar.
A cadascuna li va tocar qui li va tocar. En aquella època no es triaven massa, els marits. L’un, un beat rosegaaltars. L’Altre, divertit, actiu i jovial. El tercer, més sòmines, pusil·lànime, un caràcter difícil.
Durant aquells anys, un munt de confidències. Secrets guardats a pany i forrellat que només elles saben, intimitats que no han explicat mai a ningú més que a les altres dues. Berenars llarguíssims un cop al més d’amagat de la resta de la colla, aquest mes toca a casa meva, el mes que ve pago jo. Brioixos, fanta de taronja, croissants i uns dolços senzills. I xerrar, sobretot, fer-la petar tota la tarda i fins el mes que ve.
Entre xerrades i confidències van arribar els fills, els néts, i, per a dues d’elles, els besnéts.
Però els anys passen i els records s’esvaeixen com una fulla a mercè de la tramuntana. Oi que el gran de la Roser viu a Alemanya? No, mama, és la noia, la que viu a Alemanya. El petit de la Maria és el Jordi o l’Eduard? El Jordi. I toca el trombó, oi? No, la tenora.
I els problemes agafen un caire més dificultós. Mals d’esquena, estades difícils a l’hospital, problemes severs de vertigen, intervencions de llarga recuperació. I la Montserrat enviuda. I alguns fills que se separen. El meu ara no té feina, a la meva néta sembla que els estudis li van força bé, el meu altre anava amb una xicota però ara sembla que…
Trifulgues que ens regala la vida.
La Maria ens va deixar fa un parell d’anys. Amb allò va quedar un tricicle rovellat amb només dues rodes, les Dues Mosqueteres. I una votació sempre empatada.
D’un temps cap aquí, només el telèfon fix com a únic fil de contacte que quedava entre la Roser i la Montserrat, ja massa grans per trobar-se a berenar.
Un fil prim, que un dia es trenca.
La Roser va morir de COVID fa unes setmanes.
D’aquell compost indissoluble només en queda un component delicat com un peça preciosa de porcellana, una bicicleta amb una sola roda. Una forquilla amb una punxa. Unes caminades minses a pas de tortuga. I una votació amb només una participant.
La Montserrat resisteix mentre aprèn què és el passa quan les altres se’n van.
Una experta en l’Art d’aprendre a estar sola.
A reveure!
Feliç que hagis tornat al blog…..pero osti havia de ser tan emotiu ??? 😢.
Enamorada m’has deixat d’aquest escrit.
Ospes Jordi, aquí abans d’entrar a la feina, amb el te del matí i els ulls amarats de llàgrimes. Què bonic. Tot el condol per la teva mare i la familia de la Roser. Certament no hi ha Tricicle però ta mare, tota sola «és el pal del paller» segur….Gran fill que te amb tu.
Moltes gràcies, Marta!
Celebro que t’hagi emocionat. Per això escrivim, per entretenir entretenint-nos, per emocionar-nos emocionant.
Una abraçada!!
😘😘
Gracies. Escrius d’una manera tan facil de llegir q encara q no en tinguis massa ganes ho acabes fent. Felicitats i força ianims per la teva mare. Ha de ser molt dificil continuar quan els teus amics van desapareixen, i en aquests temps passa sovint sobretot entre els nostres grans.
Moltes gràcies, Rosa!
Doncs sí, aquest procés ha estat dur per a ella.
Suposo que ha de ser molt dur veure que la gent que t’estimes des de fa tants anys marxa.
Quan s’expliquen històries de veritat, les paraules surten soles.
Mil gràcies per llegir-me!
M’has deixat aclaparada Jordi. Dels testos les olles… la teva mare no estarà coixa perquè et té a tu. La teva sensibilitat desborda delicadesa. Un petonàs.
Gràcies, preciosa!! Celebro que t’hagi agradat. Pobreta, es mereix tots els escrits del món….❤️❤️❤️
Moltes gràcies, preciosa!
Quan s’expliquen històries de veritat, les paraules surten soles…
Molts petons……
Jordi, com sempre excel•lent. Les teves paraules desprenen tendresa i a l’hora ens transmeten lo dur que va ser per aquesta generació de mares. Una abraçada ben forta.
Moltes gràcies, bonica!!
Quan s’escriuen històries de veritat, les paraules surten soles.
Mil gràcies per llegir-me…..
Petons!!!!
Hola Jordi, com sempre les teves paraules emocionen perquè transmeten tan amor i a la vegada ens mostres com van viure aquella generació de dones lluitadores. Una super abraçada.
acabo d’escoltar l’entrevista que t’ha fet l’Annabel Arcos a DIquendi i d’aqui m’han vingut ganes de llegir el teu llibre i d’aquí a escoltar la teva música ( soc gran aficionada a la música clàssica sobretot) i d’aqui a llegir el teu escrit al bloc: tendre, emocionant, entranyable.
L’enhorabona¡
Doncs moltes gràcies! Celebro que t’hagi agradat l’entrevista i espero que t’agradi el llibre.
Fefliç Diada!
Jordi