Diumenge passat la meva mare em va renyar. El motiu de la disputa va ser nen, per què no m’has dit que feu la música d’aquest programa nou de TV3?! Jo li vaig dir a veure, mama, fa més de vint anys que faig música per televisió i mai no m’ho havies preguntat. I ella va dir ja, però aquest és diferent.
Aquest és diferent…
És estrany que jo consumeixi productes en els que hi participo. No perquè no m’agradin, sinó perquè quan surto de l’estudi prefereixo fer altres coses i deixar la música fins l’endemà. Per exemple, escriure.
Fa unes setmanes, però, es va estrenar el programa musical Eufòria i, no em pregunteu per què, m’hi vaig enganxar.
Des que treballo a Ten Produccions (ja fa vint-i-un anys) dec haver produït milers de cançons per a programes de televisió de format similar que tots coneixeu, però penso que Eufòria té (com diu ma mare) alguna cosa que el diferencia de la resta.
Durant les setmanes prèvies a l’estrena (càstings, publicitat a TV3 per escalfar motors i informació que rebem a l’estudi per començar a produir els temes dels primers programes) vaig sentir de tot per part d’altres mitjans. I res massa bo. Que si és un OT a la catalana, que si això ja està molt vist, que si quina poca imaginació, que si això del càsting és molt trillat, que si aquest Talent Show té més de xou que de talent. Alguns, fins i tot, s’atrevien a pressionar perquè es fes el càsting del nou director de TV3.
Per llogar-hi cadires. Si d’alguna cosa en sap aquest país és de generar opinòlegs.
Val a dir que un cop s’han adonat que el programa trepitjava el camí de l’èxit, els ha faltat temps per desmentir acusacions i pujar al carro dels elogis i del “nosaltres ja ho havíem dit”.
La productora del programa és Veranda, i té una llarga trajectòria en el món audiovisual de ficció i entreteniment, amb sèries com Merlí, Gran Nord o el mateix Oh! Happy Day, que va ser emès a TV3 ara fa uns anys.
Veranda, que segons la definició de diccionari seria una galeria oberta o una balconada, ens ofereix un gran pati, un finestral immens. Perquè el càsting d’Eufòria és quirúrgic i astut, un reflex del que hi ha als carrers, a les escoles, a les discoteques i a les Universitats catalanes. La diversitat que semblava vetada a la televisió pública, sempre tan blanca, tan correcta.
Posem-nos-hi com vulguem però aquesta diversitat és Catalunya. El/la transsexual, el gai i la lesbiana, el kumbaya de grup d’esplai, la guapa i la no tan guapa, la quota d’altres nacionalitats (coreà, brasiler), l’urban descarat, l’introvertit i, si m’ho permeteu, (com deien Els Catarres) la “choni”.
Més enllà de tot això, em pregunto què té Eufòria que hagi atrapat tant a la societat catalana? Resposta: que és un producte català i en català. I això és bo.
El desenvolupament del programa no ens dona res que no hàgim vist abans (tret del VAR musical, bona pensada), però sí que combina l’elegància i un gamberrisme que li escau. De vegades frega la irreverència i la transgressió que espanta alguns boomers i que tant necessitava La Nostra.
Els índex d’audiència han estat una sorpresa per a tothom. A l’espectador no se’l pot enganyar, i potser aquest és un programa honest, que té veritat, i que ens el creiem perquè ens creiem els concursants, perquè parlen com parlen ara el jovent, sense pronoms febles i “en plan”.
Però el millor de tot és que entre tanta música moderna i efímera, i entre tant de TikTok, els colem temes de la Maria del Mar Bonet, dels U2, de la Noah, o de la Tina Turner que tant bé farà a les seves (i nostres) orelles.
Auguro llarga vida a Eufòria, que ha enamorat l’audiència des del primer minut i l’atraparà fins al darrer.
