Des que vaig per la vida en mode blog, les petites quotidianitats són guspires que es converteixen en un article de dues pàgines. De vegades m’allargo, però, què collons, jo escric per divertir-me!

La setmana passada vaig acompanyar la meva mare al CAP perquè li curessin una ferida que té al braç, fruit d’una caiguda de fa unes setmanes. Mentre la infermera li estava desembolicant la bena, el pladur de la parets va permetre’ns sentir una discussió que arrencava al consultori del costat. Les nostres cares de circumstàncies i els somriures tafaners van encetar una conversa trivial sobre com està el món. La infermera va dir una frase que vaig trobar encertada: Per ser que cada cop vivim millor, Déu n’hi do la mala llet que gastem.

            Mentre deia això, em va captivar com netejava la ferida de la meva mare. Es veia que li agradava fer-ho, que gaudia de la seva feina i de tenir cura de les persones. Ho podia haver fet de moltes maneres, però em va agradar que tractés la meva mare com si fos la seva, amb delicadesa, com una peça de porcellana valuosa esperant ser retaurada. Jo, als generosos els reconec de seguida, i aquella noia ho era.

Divendres passat, el meu amic Francesc Miralles em va convidar al concert que la banda americana Wilco, feia al Festival Jardins de Cap Roig. A tots dos ens feia una il·lusió enorme anar-hi, i fer-ho junts.

Com que tenia la tarda força lliure, vaig sortir de Sabadell amb temps de sobres. Conduïa tranquil per l’AP7 mentre observava avorrit el paisatge habitual d’una tarda de juliol a l’autopista: el transit espès, el sol que em torrava la cara a través de la finestra, fins i tot una iaia que conduïa una furgoneta a 110Km/h pel carril esquerre…

Pel meu retrovisor s’acostava un cotxe de gamma alta a tota velocitat, que ja m’estava fent llums tres-cents metres abans d’atrapar-me, perquè m’apartés del seu camí. Instintivament, vaig prémer l’accelerador fins on la furgoneta em permetia. Tampoc era qüestió de menjar-me la iaia…

Un cop al concert, va resultar que les entrades eren a primera fila, i el meu amic, no només no va permetre que li pagués la meva (que no era precisament barata), si no que, en arribar als nostres llocs, em va cedir la butaca que tenia millor visibilitat de l’escenari.

La sort de ser un donant força compulsiu és que, la majoria de vegades, et trobes pel camí exemplars de la mateixa espècie.

No sé si el senyor de gamma alta que em feia llums des del seu cotxe és gaire generós, potser sí, no es pot jutjar ningú per unes ràfegues de llum nervioses. Però en aquell moment, per no donar, no volia donar-me ni els vuit segons que vaig trigar en avançar la furgoneta, un cop la iaia s’havia instal·lat al carril del mig. Els gestos insistents que veia des del mirall em van recordar la infermera delicada i vaig repetir la seva frase en veu alta: per ser que cada cop vivim millor, Déu n’hi do la mala llet que gastem.

Penso que tot allò que donem ens és retornat d’una manera o altra, al seu temps. Potser no de la mateixa manera, ni de la manera que esperàvem, però qui dóna, rep, d’això n’estic segur.

Tanmateix, m’entristeix veure que el món està ple de persones que fan ràfegues a la vida dels que tenen davant, i poques guarint les ferides de les iaies que condueixen furgonetes. Per sort, sempre hi ha generosos que ens aconsegueixen bones localitats per als concerts que fem sonar en el nostre dia a dia.

Però si la generositat és rendible i cada cop vivim millor, com és que gastem tanta mala llet?

Jo no ho tinc massa clar. I vosaltres?

(Aquest article m’ha quedat un pèl més llarg del normal. La setmana que ve prometo no ser tan generós amb les meves paraules).