Diuen que les històries ja existeixen. Que sempre han estat allà. Que només falta que algú les atrapi, les faci seves i tingui el valor d’explicar-les i compartir-les. Jo vaig saber que seria capaç d’escriure, quan va entrar a la meva vida aquesta noia imaginària que jo mateix havia creat.

Innocent de mi, només cercava entretenir-me, passar l’estona, compaginar l’ofici de la música amb altres disciplines artístiques, i tastar diferents maneres d’explotar la meva creativitat.

Quan me’n vaig adonar, però, ja caminava pels carrers a un tempo frenètic,  per arribar a casa, posar-me darrere l’ordinador i estirar el fil d’aquest relat misteriós.

I va ser aleshores quan, de mica en mica, sense adonar-me’n, escriure es va convertir en una necessitat bàsica, una substància dependent, quelcom vital que ja no et deixa, que t’absorbeix i et xucla per sempre. No hi havia dubte: estava enganxat a l’escriptura.

En aquest aprenentatge constant, la partitura és tan llarga que no l’acabes de recórrer mai, ni en deu vides. La solució a tots els dubtes és escriure amb honestedat, amb senzillesa, i amb el convenciment que, per molt que avanci, mai no n’arribaré a saber prou.

Aquesta és una simfonia artesanal, feta a mà, composta a foc lent, amb el tarannà d’un nen amb il·lusions de nen.

Espero que aquest nen no es faci gran, que segueixi empaitant històries, per divertir-me divertint i emocionar-me emocionant. I que totes em facin assaborir cada paraula com si fos la primera que escric.

Desitjo que gaudiu d’aquesta novel·la tant com he gaudit jo escrivint-la.