Una ciutat nova i un dia nefast

Diuen que les històries ja existeixen, que només fa falta que algú les atrapi, les faci seves i tingui prou valor per viure-les. El Guillem la va trobar en el moment que més la necessitava. No és una història senzilla ni va ser fàcil coronar-la, però un cop va tenir les cartes que l’atzar li havia repartit només va poder triar l’opció de començar la partida.
Va ser llavors quan va adonar-se que la música era la bàscula que li sospesava els estats d’ànim. Cada nota dibuixava el traç dels seus sentiments des de la primera corxera fins a la darrera llàgrima. Tal vegada l’examen psicotècnic, l’analítica de la seva sang, fins i tot el seu ADN, estaven gravats en tots els sons que es desprenien del concert de les emocions.
La mare sempre li ha dit que ha de somriure. Que somriure embelleix les penes i posa en marxa la maquinària perquè passin coses boniques.
Però ara no, ara no toca.
Ara té un ganivet al coll (literal, no és cap metàfora ni cap manera de parlar). Una fulla arran de pell, esmolada com un dimoni, capaç de seccionar-li l’artèria caròtide i dessagnar-lo com un porc si no respon a aquella pregunta.
Fent una revisió més o menys exhaustiva de la situació, s’adona que té mala peça al teler, perquè desconeix la resposta.
I ara que el Guillem penja d’un precipici, agafat a una branqueta amb la punta dels dits (això sí que és metafòric), entén que tot estava escrit: un dia o altre havia de caure al pou de la seva saudade.
Tothom n’ha sentit parlar, de la saudade, però ningú no ha estat capaç de trobar-li una interpretació exacta. Alguns diuen que fa referència al destí, d’altres parlen de nostàlgia, de fatalitat, i fins i tot hi ha qui diu que està farcida d’una secreta alegria. D’entrada, no sembla que hagi de portar res de bo i, tanmateix, sempre ha estat estretament lligada al tarannà dels portuguesos.
El Guillem va saber què era la tarda que es va acomiadar de la cantant de fado. Aquella ha estat una de les desgràcies més grans que ha sofert mai, però també la que l’ha fet créixer i convertir-se en qui és ara.

Uns mesos abans posava per primer cop els peus en aquell auditori de Lisboa, tot sentint que el seu món se li esmicolava.
A l’estiu hauria de participar al festival EDP Cool Jazz de Cascais. Això havia fet que el seu nom sonés pel circuït, i havia estat convidat a oferir dues classes magistrals sobre la improvisació: una revisió històrica que anava des de l’arqueologia jazzística de principis del segle XX fins al free-jazz i altres tendències actuals. Un programa molt atractiu per a ell mateix, malgrat que ja feia quinze anys que trepitjava escenaris davant el piano.
Feia dies que els nervis el rosegaven per dins. El motiu? No té gaire facilitat de paraula, i per ser honestos no entenia per què l’havien contractat per a aquella feina després del fracàs del seu darrer treball.
El matí d’agafar l’avió cap a Lisboa ja va començar amb el peu esquerre. La torrada de l’esmorzar havia caigut a terra per la part de la mantega, i allò no era un bon auguri.
Un cop entaforada la roba dins la maleta, va sortir de casa sobrat de temps. Tot transcorria amb la normalitat que s’esperava, fins que…
Contratemps 1. El fet que el taxi el recollís vint minuts més tard de l’hora estimada ja el va posar de mala lluna. Un accident a les rondes amb un embús de mil dimonis va agreujar el seu estat de nervis. Patidor de mena, el Guillem sempre ha pensat que imprevistos com aquell et poden capgirar el dia de dalt a baix.
Durant el trajecte, va obrir dos dits la finestra del taxi perquè una mosca marejada trobés la sortida. Durant la infantesa, el Guillem era dels que es dedicaven a salvar els bitxos que queien a la piscina. No podia suportar aquell aleteig desesperat, debatent-se entre la vida i la mort. Els recollia amb les mans, els llençava fora de l’aigua i els bufava fins que estaven secs i podien reprendre el vol.
Amb aquella preocupació desmesurada per la fauna més insignificant ja es veia que aquell nen esprimatxat no posseïa cap indici de malícia, ni tan sols de la bona (i ja em disculpareu l’oxímoron), aquella mica de maldat tan necessària quan peten seques.
Contratemps 2. Haver de córrer com un boig per l’aeroport del Prat era previsible i va ser inevitable. Però, malgrat això, el Guillem somreia. Corria i somreia. Perquè s’ha de somriure, perquè un bon somriure acoloreix la boira i anestesia els drames, diu la mare. I ho feia recordant-se d’una seva amiga violoncel·lista de Londres que sempre fa tard a tot arreu. I s’enriolava pensant en les coses estranyes que passaven pel seu cap:

«Quants minuts som feliços al llarg de la vida? Depèn. És clar, depèn… Què és la felicitat?».
Mentre pensava en tot això, fent un exercici d’optimisme, dins el seu món imaginari estava corrent els darrers metres d’una marató. El duty free era una mena d’avituallament fictici. Recórrer totes les portes fins a arribar a la seva, pura adrenalina, i arribar just a l’hora d’embarcar amb la meitat dels passatgers ja dins l’avió, una victòria en tota regla.
Va dubtar entre agafar La Vanguardia que li oferien al finger o un diari esportiu.
Quan ja rodaven per la pista, es va recordar de la cançó dels bons moments («Oh when the saints go marchin in, Oh when the saints go marchin in…»), però ni tan sols així es dissolia aquell pessigolleig inoportú que li estava deixant l’estómac com triturat per una liquadora.
Un cop es van enlairar, no sabia si prendre un suc de pinya de pot (que vés a saber què porta) o un got d’aigua. Era necessari haver de prendre tantes decisions a aquelles hores del matí?
En baixar de l’avió, just quan el seu metre vuitanta-vuit d’alçada començava a sortir de l’encarcarament del seient, va sentir que el mòbil vibrava amb desesperació dins la butxaca: el seu mànager.
—Guillem, quan arribis a l’escola de música, pregunta-li a la Mariana Fazenda si han fet la transferència bancària —va demanar-li el David, tot neguitós—. Ara com ara, no hem rebut l’ingrés i m’estranya.
—I no pots mirar-ho tu mateix?
—Si t’ho estic demanant és perquè no ho puc fer, collons! A l’oficina estem canviant el servidor i fa tres dies que tinc un tècnic per aquí remenant. Havia de ser un pim-pam, però ja ho veus… Resumint, que no tenim internet. Li he enviat un munt d’e-mails des del meu correu personal però em vénen retornats. He trucat desenes de cops a l’escola, però no hi ha manera de contactar amb aquesta tal Mariana.
—No m’atabalis, ara, ja hi parlaré quan arribi.
—Escolta’m, em pots deixar pasta?
—Un altre cop?
—És que aquest mes he anat una mica… buf, ja m’entens. Amb tres-cents euros ja faig.
El Guillem no hi havia estat mai, a Lisboa, però només sortir de l’aeroport va sentir que aquella ciutat i ell serien bons amics.

Com que sempre li ha agradat entaular converses amb desconeguts, va demanar permís per ocupar el seient del copilot del taxi. Des d’allà un sol indecent l’enlluernava de tal manera que no podia veure què hi havia al carrer. En calçar-se les ulleres de sol, de camí cap al centre, va veure una ciutat espaiosa, potser sense gaire cosa per ensenyar, al principi.
Un cop passada la plaça Marqués de Pombal, en agafar l’Avenida Liberdade, el paisatge guanyava cert interès amb els seus jardins elegants, però quan va trepitjar les llambordes de la Praça Rossio, la ciutat era una altra. L’estàtua imponent de Pedro IV mostrava una arquitectura decadent però genuïna, castigada pel pas del temps sense haver perdut ni un bri de la màgia dels segles XVII i XVIII.
Després de deixar la maleta a l’hotel, al barri de La Baixa, va anar cap a l’escola de música.
La conferència era a la tarda, però com que estava convidat a dinar, havien quedat que s’hi arribaria al migdia per visitar les instal·lacions i conèixer l’equip de professors.
Un cop allà, el va sorprendre trobar un edifici tan modern i sobri, tot blanc, res a veure amb les construccions antigues que havia vist al centre. Es veia que s’hi havien gastat calés. Fins i tot va sentir certa enveja comparant aquella escola d’avantguarda amb les poques instal·lacions que hi ha a Barcelona.
En travessar la porta, però, va tenir una sensació estranya, i quan va llegir el rètol que hi havia al tauler d’anuncis va quedar corglaçat.
Contratemps 3.
Conferência de segunda-feira 12/11/2018
do senyor Guillem Romagosa foi supensa.
I allà, palplantat, va deixar de somriure i es va recordar de la torrada que li havia caigut a l’hora d’esmorzar.

Contacta'm

També pots contactar amb mi a  hola@jordicampoy.com