UNA HISTÒRIA HIPERREALISTA

Per molt que costi de creure, això que veieu a dalt no és cap fotografia. És pintura: Hiperrealisme. Hi ha artistes capaços de plasmar la realitat amb tanta exactitud que sembla que facin instantànies amb el pinzell. Aquest quadre el vaig veure fa dos diumenges al MEAM (Museu Europeu d'Art Modern), una sala d’exposicions preciosa, a Barcelona, molt a prop del museu Picasso.

Però no és d’això que us volia parlar. La història que us explico avui, va passar el mateix diumenge al matí i és més real que totes les pintures de tots els museus del món. He tardat dues setmanes en escriure-la, perquè no trobava la manera en què volia expressar-me.

Fa un any i mig vaig conèixer un xicot de la meva edat en una festa d’ambient literari (una d’aquelles que se sap com comencen però no com acaben). El cas és que aquella la vam acabar cantant temes pop de tota la vida en una mena de karaoke improvisat, on jo tractava d’encertar les tecles del piano, amb uns quants gintònics al damunt.

L’Àlex ens va parlar de la seva gran passió, l'escalada. Ell és un atleta, un d’aquells que s’enfilen a sis-mil metres i més, sense oxigen, en unes condicions extremes. Fort com un roure i amb una voluntat de ferro.

Després d’aquella nit un pèl excessiva, no vaig tornar-lo a veure fins al cap d’uns mesos, a la presentació d’un llibre d’un amic nostre.

Pocs dies més tard vaig rebre una notícia que ho capgirava tot: l’Àlex havia tingut un accident de moto terrible. Se n’havia sortit de miracle però passaria uns quants mesos a l’hospital recuperant-se. Ja us ho podeu imaginar: es va trencar coll i barres, operacions per aquí i per allà i, com a prescripció mèdica, fortes dosis d’aquella medicina que no la venen a cap farmàcia: la paciència.

Durant aquest llarg període, jo he anat parlant amb ell a través de les xarxes socials i, no fa massa, vam coincidir en un concert casolà, quan ell ja estava prou millorat per sortir de casa, encara que fos penjat d’unes crosses.

Sis mesos després de l’accident, m’he trobat dins d’un grup de WhatsApp multitudinari que pretenia fer-li una festa sorpresa, sense cap altre motiu que donar-li una alegria, tal vegada per animar-lo en aquest batalla tan dura que està lliurant.

Jo no coneixia gairebé ningú, d’aquell grup, però darrera l’enganyifa hi havia la seva família i molts amics de tota la vida. La reunió es feia al bar d’un petit teatre que ell sovinteja, i l’esquer era un amic seu que acabava de ser pare i que el citava allà per a conèixer la nounada.

Pocs minuts abans que no entrés, quan estàvem tots darrere d’una cortina i jo ja veia el seu cap pelat entrant per la porta, a la música del bar sonava la cançó Every little thing she does is màgic, una de les meves preferides de la mítica banda The Police. No sé si va ser fruit de la casualitat, o és que potser el destí, de tant en tant, ens cuina alguna perla i ens la deixa al punt, davant del nas, perquè la flairem a plaer. Però era talment així: un moment senzill i màgic alhora.

No tinc prou capacitat artística per descriure l’escena quan l’Àlex ens va veure, i si la tingués, tampoc us l’explicaria. Prefereixo guardar-me-la per a mi (i per a ell), però recordo pocs moment amb tanta càrrega emocional com aquell.

Jo, que sóc un plaramiques, no vaig poder contenir les llàgrimes i algú del meu costat, tampoc. Recordo que un em va dir “plora, Jordi, plora, no te n’estiguis”, i això vaig fer…

L'Àlex no oblidarà mai aquell migdia del mes d’abril en què va deixar de sentir dolor per una estona. I jo tampoc.

Quan la vida ens dóna una garrotada que no mereixem, de vegades, els petits gestos poden ser màgics, tal com diu la cançó. Petits gestos que sumats fan una muntanya molt alta, una d’aquelles que l’Àlex no trigarà a tornar a escalar. Petiteses que ajuden a aixecar els que han caigut i, de retruc, ens donen a tots amb una bona lliçó d'hiperrealisme.

Every little thing she does is magic.

Fins aviat!

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Website Developed by  RegalEnvision