UNA CASA NOVA

Fa divuit mesos, uns amics meus (a partir d’ara els direm senyors A i B), em van comentar que volien canviar de casa. La idea era comprar-ne un de vella i reformar-la de zero, al seu gust. No seria una cosa immediata, naturalment; projectes com aquest sempre suposen un procés un llarg, però jo els veia molt disposats a anar endavant amb la idea.
 
A principis d’any, la senyora B em va donar la notícia, tota il·lusionada: “Ja ens hem comprat la casa!”
 
L’espai era una antiga gestoria que s’havia de rehabilitar gairebé en la seva totalitat. Un projecte nou de trinca, sens dubte engrescador, però amb molta feina per fer.
 
Abans de l’estiu van començar les obres.
 
Jo vaig anar-hi algunes vegades mentre els paletes hi estaven treballant, per fer el xafarder i saber com quedaria la casa un cop estigués acabada. Els senyors A i B estaven molt contents amb el projecte, i les seves filles (a partir d’ara, C i D), ni us ho explico.
 
Ja se sap, però, com van aquestes coses; et donen uns terminis d’entrega que s’acaben allargant una mica més. No és fàcil de calcular, una feina de tanta envergadura, i a més, sempre poden sortir imprevistos o canvis sobre la marxa.
 
El cas és que, a finals d’octubre, després de traginar caixes amunt i avall fins l’extenuació i de viure durant un temps en terra de ningú, s’hi van instal·lar definitivament.
 
el dia 27, vam anar-hi a sopar tota la colla per fer una bona celebració i, aprofitant l’avinentesa, veure l’obra finalitzada. Bé, finalitzada del tot no. Encara quedaven algunes coses, res d’important, uns detalls per aquí, alguna pinzelladeta per allà, mobles que encara no els han arribat, làmpades, decoració, etc…
 
C i D, per exemple, dormen damunt del matalàs però a terra, perquè encara no tenen els llits. El garatge està per acabar i encara no els han posat la porta per a poder entrar el cotxe. A la cuina hi falta la taula, i vam haver de sopar a peu dret, recolzats al marbre. Però no hi fa res, de mica en mica ja ho aniran tenint tot.
 
L’important és que A i B, finalment han pogut estrenar aquesta casa que tant esforços els ha costat. Mentre deia això, D m’acompanyava al celler perquè triés una ampolla de vi amb què remullar la festa. Vaig preguntar-li per C, i em van dir que havia anat a dormir a casa d’una amiga.
 
Potser hi ha qui pensa que encara no estaven preparats per anar-hi a viure, a la casa nova, que s’haurien d’haver esperat fins a tenir-ho tot a punt. Jo crec que hi ha un moment que s’han de prendre decisions i tirar pel dret, per avançar. Si sempre esperéssim a tenir-ho tot acabat fins a l’últim detall, encara seríem al Renaixement.
 
Naturalment, la casa antiga on havien viscut fins aleshores, la van vendre, perquè MANTENIR DUES CASES SURT MOLT CAR (ho poso en majúscules per si algú encara no ha pillat la metàfora).
Lligat amb tot això, diuen que els catalans no estàvem preparats per fer «allò» (tu ja m’entens), que les estructures no estaven a punt.
 
I ells? Estan preparats per enfrontar-se a una colla de pencaires, imaginatives, organitzades, cap quadrades, torracollons, pesades, emprenedores, valentes, sensibles, pacífiques, folklòriques, hipsters, perroflautes, burgeses, esquerranes, dretanes, cèntriques, optimistes a estones, pessimistes unes altres, emotives, exagerades de tant en tant, moderades més sovint, patidores i solidàries? En tinc els meus dubtes…
 
N’estic segur que amb gent com la que acabo de descriure aquí dalt, C i D seran capaces de construir-nos un país del que en sentirem orgulloses el dia que hagueu d’empènyer en una cadira els senyors A i B.
 
(L’autor d’aquest article assegura que, ni el constructor del projecte -que és amic nostre- (E) ha acabat a la presó, ni mai la Guàrdia Civil va anar a hostiar els paletes (F), electricistes (G), pintors (H), etc…, que hi estaven treballant).
 
A reveure!

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Website Developed by  RegalEnvision