UN REGAL VALUÓS I UNA MIRADA AMB PERSPECTIVA

Quan cerco idees per escriure l’article setmanal, sovint busco entre fotografies antigues que sempre m’acaben posant al davant un camí per recórrer.
 
Entre aquestes dues que he trobat, hi ha un espai de temps enorme. Tanmateix, si no s’hagués produït la primera, tampoc existiria la segona.
 
La persona de la que parlaré avui no la coneix gairebé ningú, i els qui el coneixien, amb prou feines el recorden. Mai ningú no n’ha escrit ni dues ratlles de la seva vida i, malgrat això, quan vaig recuperar la fotografia del pianista de vuit o nou anys, va ser la primera persona que em va venir al cap.
 
Parlo de l’home que em va comprar el meu primer piano.
 
Era paleta de professió, i de jove havia estat
trompetista aficionat i un gran amant del jazz. Tocava en una orquestra de la qual no en recordo el nom, i que va haver d’abandonar en vendre’s la trompeta per qüestions econòmiques.
 
Ell va ser qui em va portar al conservatori quan jo era un marrec, perquè comencés a estudiar solfeig. La situació a casa no era fàcil, no teníem diners, però malgrat això, ell sempre va desitjar que em dediqués a la seva única gran passió: la música.
 
El recordo quan jo era petit, al sofà de casa. Ell s’alçava, treia un mètode de solfeig envellit i atrotinat del calaix de dalt, i ens assèiem tots dos perquè m’ensenyés a solfejar. Les rodones, les corxeres. Ui, papa! les semis, aquestes són molt difícils, massa ràpides. Aprenia els compassos, els silencis, els tresets, la col·locació de les notes. La clau de sol, la clau de fa, els signes de repetició…
 
Al segon any de conservatori, els meus companys ja començaven a tocar un instrument, però a mi em van dir que m’esperés un any més, així ja solfejaria millor que els altres i aprendria més de pressa. D’entrada m’ho vaig empassar, però amb el temps he entès la realitat. A casa no es lligaven els gossos amb llonganisses i un piano era una despesa excessiva.
 
Quan vaig començar el tercer any ja no servien les excuses, i el piano va arribar. El vam adquirir en una botiga de Mollet regentada per un avi que era tan vell com els instruments que venia. Em semblava increïble tenir el meu propi piano a casa.
 
Era tan vell que gairebé no es podia afinar. Un dia vam avisar un tècnic perquè li fes una revisió i ens va dir que no el truquéssim més, que amb aquell trasto, ja no s’hi podia fer res.
 
Tenia una peculiaritat, aquell instrument. A l’estiu, amb la calor, algunes tecles de la part aguda es dilataven i quedaven enganxades quan les polsava. La solució per aquell problema no va ser fàcil, però vaig desenvolupar una tècnica gairebé miraculosa per alçar la tecla amb el mateix dit que la premia, immediatament després de fer-ho. Això afegia dificultat a la feina, però no recordo haver-me’n queixat mai.
 
Tampoc tenia una afició excessiva pel piano, no ens enganyem, ni creia que allò acabaria sent la meva professió, però amb el temps m’he adonat que, de vegades, recollim fruits de llavors que, sense saber-ho, vam plantar fa molts anys.
 
No puc dir que tingués bon caràcter, el meu pare. Era un home estrany, seriós, fred. Gairebé mai no reia, no tenia sentit de l’humor, i no crec que ningú s’hi hagués fet mai un fart de riure, amb ell. No tenia amics, no sortia massa de casa i ni tant sols era amable amb la gent.
 
Ell vivia al seu món. La seva vida es limitava a treballar durant la setmana i a anar al bosc els diumenges. A part d’això, poca cosa més. El seu caràcter solitari i pusil·lànime feia difícil descobrir la teranyina dels seus pensaments. El cert és que, en els trenta-dos anys que vaig conviure amb ell, mai vaig saber ben bé què passava pel seu cap.
 
El senyor Pere aixecava bigues de formigó, bastides i cabassos de runa i, gràcies a això, jo podia alçar les tecles del piano amb el mateix dit que les pulsava. Sembla un intercanvi no massa just, però suposo que això forma part de la cadena vital que es va transmetent de pares a fills.
 
El meu pare va passar per la vida de puntetes, sense ser protagonista de res rellevant, com molts dels nostres pares. Ara ja fa molts anys que no hi és, però malgrat això, he volgut escriure aquestes ratlles per poder dir que algú ha dedicat set-centes setanta-tres paraules a aquell home introvertit, de poques paraules.
 
És bonic contemplar el pas del temps amb calma i recordar-se de les persones que ens han ajudat a arribar on som sense demanar res a canvi, sense cap més interès que el de veure’ns créixer.
 
Gràcies, papa, per aquell instrument arcaic i desafinat que m’ha donat l’ofici que encara conservo.

4 thoughts on “UN REGAL VALUÓS I UNA MIRADA AMB PERSPECTIVA

  1. El més important que tenim, és la nostra vida. I això és així perquè algú ho va decidir, per tant, és de justícia donar-li les gràcies, ahhhh i si es pot fer en vida molt millor

    • Tens raó, la gratitut és una gran virtut. Malauradament, en vida ja no és possible, almenys en aquest cas….
      Gràcies per opinar!!!!

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Website Developed by  RegalEnvision