UN DIA RADIANT I UNA DECISIÓ IMPREVISTA

Per avui tenia gairebé a punt de solfa un article que vaig escriure la setmana passada, en el que sortia la meva mare menjant un enciam. Però un imprevist m’ha fet donar un cop de timó a la meva rutina blogguera.
 
I això que jo mai he estat amant de fer les coses de manera improvisada. En el meu cercle d’amistats, sempre se m’ha titllat de programar massa tot el que faig i, sobretot, el que encara he de fer.
 
En aquest article no faré servir els noms reals dels personatges que hi intervenen perquè ningú hagi d’anar a prestar declaració davant d’un jutge.
 
Dilluns passat, N i jo, havíem decidit anar a visitar el castell de Púbol, una de les residències on va viure Salvador Dalí. Fa temps que volem anar-hi arrel del meu interès pel geni de Figueres, però sembla que no trobem mai el dia encertat.
 
Vaig trucar-hi de bon matí per saber si era obert i quins horaris feien, però ningú va respondre la meva trucada. Mentre esperava decebut els darrers tons abans de penjar, vaig sentir que m’entrava un missatge de WhatsApp. Era el meu amic FM, que em recordava que aquella mateixa tarda, es feia un dels concerts secrets, il·legals i clandestins que hi ha periòdicament a casa seva, a Barcelona.
 
Com si d’una mena de senyal es tractés, vaig proposar a N, d’anar-hi d’imprevist. Però com que el concert no era fins quarts de vuit del vespre i nosaltres érem al Baix Empordà, vam pensar en baixar al matí i omplir el dia amb alguna altra activitat lúdica.
 
Se’m va acudir trucar a un balneari urbà d’estil arabesc (Aire) i em van dir que només els quedava hora disponible a les dues de la tarda. Mentre jo anava repetint la conversa en veu alta, vaig veure que N assentia satisfeta amb el cap i alçava el polze. Vaig formalitzar la reserva al mateix moment donant les meves dades i el meu correu electrònic.
 
Abans del migdia ja érem camí de la capital, i a les 14:00 entràvem en remull…
 
Les dues hores de balneari van ser tan agradables com necessàries per desempellegar-nos de l’estrés del dia a dia.
 
Quan vam sortir, no sabíem si picar alguna cosa al Parc de la Ciutadella o fer una pizza a un altre lloc. Vam anar tirant cap al barri de gràcia, i just al davant d’on vam aparcar el cotxe, N va veure un restaurant japonès que no sabíem que tingués un establiment a Barcelona (Nomo).
 
Ja s’havien fet dos quarts de sis, i semblava estrany que a aquella hora la cuina no estigués tancada, però un senyor molt amable ens va informar que durant els caps de setmana tenien obert de manera ininterrompuda. Ens hi vam quedar sense pensar-ho.
 
Després d’un àpat excel·lent, vam anar a menjar les postres a una pastisseria portuguesa que es diu A Casa Portuguesa, al mateix barri de Gràcia (Plaça del Diamant) i que també era oberta. Uns pasteis de nata i una infusió ens van donar l’energia necessària per encarar la recta final d’aquell dia que ens estava sortint rodó.
 
Quan vam arribar a casa de l’FM, a la porta ja hi vam trobar el Joan Ramon (no us deixeu enganyar, aquest nom també està encriptat). Un cop a dins, vaig estar content de retrobar l’À, a qui no veia des que havia tingut un accident força seriós. També hi havia el LL, el S, el sempre irònic J i l’A, que és hongaresa i a qui vaig fer una forta abraçada.
 
Resum del dia:
Havíem d’anar al Castell de Púbol, però finalment, vam sortit de Sant Antoni de Calonge, vam anar a uns banys àrabs de Barcelona, vam dinar en un restaurant japonès, vam fer les postres a una pastisseria portuguesa, vam escoltar un cautautor català que ha viscut a Granada i ens vam acomiadar de l’FM i de l’A, que és hongaresa.
 
Mentre tornàvem, vaig pensar que, de tant en tant, és bo deixar-se portar per la roda del destí i vagarejar pel món sense seguir cap llibre d'instruccions.
 
De fet, la vida ja n’és força, d’imprevisible. Sovint, una cosa absolutament controlada es converteix en un castell de naips que es derrumba amb la bufada d’un nen. Pel contrari, de vegades no fa falta massa preparació perquè les coses surti bé.
 
Tal vegada no això no funciona amb els articles com aquest, que no té massa interès però almenys és imprevisible…
 
Visca la incertesa i, sobretot, visca la diversitat!
 

PD: Ja sé que si no penjo una foto de la meva mare, els articles no funcionen, però per la setmana vinent us en prometo una de la senyora Montserrat menjant aquest enciam (si ella vol i si no em surt cap imprevist…).

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Website Developed by  RegalEnvision