UN AVIÓ QUE ES RETARDA I UNA CONVERSA INTERESSANT

Una fotografia a l'instagram m’ha donat la idea d’aquesta anècdota que us vull explicar. A la foto hi apareix l’Eduard Reboll, un senyor de seixanta primaveres que vaig conèixer en un avió fa quatre anys.
 
Em remunto a l’1 de gener de 2014, quan estava a l’aeroport de Barcelona, fent cua per recollir les targetes d’embarcament que ens durien, a mi i a la meva xicota, de vacances a Costa Rica.
 
Un empleat de l'aeroport ens va preguntar quin vol havíem d’agafar i ens va fer sortir de la cua. Amb molta amabilitat, va explicar-nos que el nostre avió patia un retard de dues hores, que ens ho agaféssim amb calma.
 
Vam explicar-li que el problema no era volar dues hores més tard, si no que teníem un enllaç a l’aeroport de Miami, per anar cap a Alajuela (on es troba l’aeroport de San José). L’home ens va assegurar que l’enllaç era impossible que l’agaféssim. Ens va insistir que no feia falta que correguéssim, que potser a l’avió ens dirien que teníem temps, però que no calia que ens hi esforcéssim, que no arribaríem de cap manera.
 
Aquell senyor baixet es va disculpar i va tranquil·litzar-nos dient que la companyia es faria càrrec de la nit d’hotel a Miami i de les dietes, i que l’endemà ens col·locarien en un altre vol perquè poguéssim arribar a Costa Rica sense problemes.
 
Durant les dues hores de regal que vam estar al Prat, vam aprofitar per:
-Anul·lar l’hotel de la primera nit a Costa Rica.
-Trucar al meu amic Santi (que té una agència de viatges), perquè ens canviés la reserva del cotxe, i informés que el recolliríem un dia més tard del previst.
-Cancel·lar una reserva que teníem per fer ràfting el primer dia en un poble que es diu La Virgen de Sarapiquí.
 
Total, un merder de tres parells de collons.
 
Quan finalment vam pujar a l’avió, va entrar en escena l'Eduard. Ell és de Barcelona, però en fa vint que viu a Miami. Té la seva vida totalment muntada als Estats Units i fins i tot és ciutadà americà (em va dir que votava l’Obama). Malgrat això, té el cor a Catalunya, se’n va a dormir cada dia amb el Basté i somia en català.
 
Fetes les presentacions, vaig creure que era afortunat d’estar al costat d’aquell senyor entranyable (i encara no sabia tota la sort que havia tingut).
 
L’Eduard és un “progre” d’aquells que estan en perill d’extinció, dels d’esquerres de tota la vida, que corrien davant dels “grisos” i que als anys 60 les van viure de tots colors.
 
Admeto que la conversa va ser tan agradable que em van passar les deu hores volant (perdó per l’acudit). L’home tenia una cultura inabastable; hi entenia de tot: literatura, història, música, pintura, teatre. Ell també escriu, i edita una revista cultural a Miami. Va ser un plaer enorme poder-me nodrir durant tanta estona d’un home amb coneixements d’erudit.
 
Durant la xerrada, vam comparar la societat catalana amb la dels USA. L’Eduard em va fer un retrat mil·limètric dels americans que em quedarà gravat per la resta de la meva vida. Les seves frases lapidàries em deien que aquell home sabia el que es deia.
 
“Allà (Amèrica), la diferència es valora; a Espanya, es castiga. Si als Estats Units ets diferent, si cerques maneres imaginatives de fer les coses, seràs estudiat, observat i possiblement, imitat i ascendit. Aquí, seràs ridiculitzat, advertit i, de ben segur, degradat o acomiadat”.
 
Mentre sentia allò, vaig recordar que vivim al país de l'enveja i la mediocritat; dos factors que, barrejats, creen una combinació explosiva que tots coneixem de ben a prop.
 
També em va dir que la competència allà és molt dura. Em va posar un exemple que encara recordo: “si vols tocar les maraques, el sistema et posarà totes les facilitats perquè puguis fer-ho. Però hauràs de ser el millor. Hauràs d’estar tota la puta vida tocant les maraques fins que destaquis per damunt dels altres. Aquí tot és possible! (va somriure). Pensa que El Somni Americà existeix”.
 
El somni americà! Feia anys que no sentia aquesta expressió. Potser la recordava d’alguna pel·lícula de sèrie B d’algun diumenge de ressaca.
 
Quan l’avió ja baixava, vaig explicar-li el cas de l’enllaç que perdríem. Em va escoltar amb atenció i em va demanar els bitllets. Se’ls va mirar, i va tractar de fer memòria per localitzar la terminal on havíem d’anar, per saber si queia molt lluny de la que aterràvem. L’Eduard, aquell aeroport se’l coneixia molt bé, i ens va dir que no estava massa lluny, ens va indicar el camí que havíem de seguir i ens va aconsellar que ho intentéssim, que si ens espavilàvem agafaríem l’avió cap a Costa Rica.
 
Jo no les tenia totes. Vaig recordar les paraules de l’empleat del Prat, i vaig sospesar-les amb les de l’Eduard: “allà tot és possible”.
 
Vaig parlar amb una hostessa explicant-li el cas, i vaig demanar-li de fer-nos sortir dels primers. La noia em va prometre que ho intentaria, i així va ser: als passatgers que teníem vols d’enllaç se’ns va donar prioritat.
 
Vam sortir de l’avió que les cames ens tocaven al cul. Nosaltres i maletes. Vam patejar-nos l’aeroport de Miami mig perduts (o perduts del tot), tractant de trobar la nostra terminal. Passadissos, ascensors, escales… I una calor del quinze.
 
L’aeroport de Miami, no destaca per la seva permissivitat, ni per la simpatia dels seus empleats. Ens van registrar de dalt a baix, vam ser olorats per uns gossos buscadors de drogues, que no semblaven més amables que els policies que els duien lligats.
 
La cua del control d’immigració semblava no acabar-se mai, però quan vam arribar-hi, ens van dir que nosaltres havíem d’anar per una altra sala que ens van indicar. Quan vam arribar-hi no hi havia més de cinc persones fent cua i voilà! De la paret en penjaven dues targetes d’embarcament especials, de color taronja, que indicaven que teníem un enllaç complicat, i que duien els noms de Jordi Campoy i Neus Costa.
 
Encara no ho he entès ara, però es veu que amb aquelles targetes especials se’ns permetia passar per llocs on tot anava més de pressa.
 
Suats, esgotats i estressats, però havíem arribat a temps. Repte aconseguit!
 
Encara vam haver d’esperar-nos una estona per agafar el vol. Un temps preciós per tornar a reservar l’hotel que havíem anul·lat (i que encara disposava d’una habitació lliure), i tornar a parlar amb el meu amic Santi, per dir-li que recolliríem el cotxe el mateix dia.
 
Vam arribar a Alajuela cap a les 23:00 (que per nosaltres deurien ser les 6 o les 7 del matí), i vam recollir el cotxe. Estàvem exhausts, però satisfets de la feina feta.
 
El millor de tot fou que l’endemà vam presentar-nos a La Vírgen de Sarapiquí. D’entrada van agrair-nos que ens haguéssim pres la molèstia de cancel·lar l’activitat (la majoria de gent no ho fa). I això té premi! Ens van oferir una sortida de ràfting només per a nosaltres dos. (A dalt en teniu la prova).
 
Quan vaig arribar a Sabadell, vaig contactar amb l’Eduard per donar-li les gràcies i admetre que, efectivament, tot és possible. Mentre li estava escrivint, em va sorprendre la diferència entre el “no cal que ho intentis” d’aquí, i l'”intenta-ho” dels americans.
 
Crec que aquesta és una de les experiències més angoixants de la meva vida, però també un dels reptes aconseguits que no oblidaré mai. Ja sé que només es tractava d’agafar un avió, que tothom ha corregut alguna vegada per un aeroport, a punt de perdre’n un, però el fet d’aconseguir-ho contra pronòstic, té un no-sé-què que ho fa màgic.
 
Aquest article parla de petiteses, de com afecten la nostra vida els detalls ínfims. Però també aconsella no fer massa cas del que et diuen.
 
No sé si les casualitats existeixen, o si el destí va posar un àngel al meu costat que es deia Eduard Reboll i que, a part d’ajudar-nos a agafar el vol, em va regalar deu hores d’una conversa que mai no oblidaré.
 
A reveure!

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Website Developed by  RegalEnvision