TRES HISTÒRIES REALS I UN MANUAL DE COM FER LA CONTRA

Avui us explicaré una història que m’ha arribat per tres bandes en els darrers sis mesos. Amb això he entès que, d’alguna manera, jo també havia de transmetre-la.
 
Us parlaré de la vida de Hikari Óe. I ho faré de manera força resumida per no fer-me pesat. (Aviso que avui és un pèl llarg).
 
Aquest noi va néixer al Japó l’any 1963 amb una hidrocefàlia molt xunga. Els metges van aconsellar deixar-lo morir, ja que les seqüel·les de la malaltia no li permetrien mai dur una vida normal. Els pares s’hi van negar en rodó i van demanar que l’operessin.
 
El nen va sobreviure i va créixer amb problemes greus de salut. No parlava, tenia problemes d’autisme, una discapaciat visual, epilèpsia i una cordinació física limitada. El seu pare (el prestigiós premi Nobel de literatura Kenzaburo Óe) el definia com “una flor molt bonica” (una mena de vegetal amb potes).
 
Quan tenia sis anys, un dia caminant pel bosc, van adonar-se que el nen era capaç de reproduir exactament el refilet dels ocells. Sorpès per aquesta descoberta, el pare va comprar infinitat de discos amb sons d’ocells perquè el nen pogués practicar a casa i estimular així la comunicació.
 
Als onze anys, va començar a rebre classes de piano com a part de la seva teràpia. No tenia coordinació física i aprenia amb gran dificultat, però s’esforçava i es concentrava al màxim per aprendre. De mica en mica, va convertir la música en la seva eina per expressar els sentiments i els estats d’ànim, a través de les seves composicions.
 
L’any 1992 va gravar el seu primer disc i ho va petar al Japó. Avui és un dels compositors contemporanis més reconeguts d’Orient.
 
 
 

Sabadell, juny de 1983
 

Poc temps després de la mort de “Chanquete”, un nen morenet i força esquifit estava fent uns examens psicotècnics a l’escola Maristes. Es tractava d’un experiment innovador que revolucionaria el futur de l’educació (o no…).
 
Eren unes proves on s’havien de respondre unes preguntes que no recordo, seguir unes sèries de figures geomètriques i aplicar conceptes de lògica. El que sí que recordo era que hi havia quatre respostes possibles (A, B, C i D) i que s’havia de marcar la correcta amb una ratlla. Ja m’haguessin pogut fer preguntes sobre música, però es veu que a can “ratlletes”, aquesta intel·ligència no la tocaven… Ens hi vam estar una setmana, vuit hores cada dia. Quan tens tretze anys és tot un luxe canviar les classes per omplir uns qüestionaris amb ratlletes. Wow!
 
Al cap d’uns mesos es va fer una reunió en presència dels nostres pares, on una súper psicòloga súper avanguardista, informava com havien anat aquelles súper proves.
 
Com si d’una bola de vidre es tractés, els examens predeien el futur estudiantil i professional dels nanos de manera mil·limètrica. Els resultats venien a dir que els que havien tret de X punts cap amunt eren els bons, i els de X punts cap avall eren més justets. Els primers eren els que estudiarien; els segons, no.
 
Jo, vaig ser del segon grup.
 
Recordo la cara de preocupació de la meva mare. Suposo que en aquell moment no estava massa orgullosa de mi, però amb els anys, ja m’he encarregat de fer la contra (amb escreix) a la senyora de les ratlletes…
 
 
 

Sabadell, Juliol de 2017
 

Una coneguda meva em va demanar si podia venir a l’estudi amb un xicot que estava interessat en tot el món de la producció musical, DJ, tècnic de so, creació de vídeo jocs… La idea era que jo li expliqués quin era el dia a dia de la meva feina, i com havia arribat fins aquí.
 
Ella es dedica a orientar a joves amb dificultats acadèmiques, perquè trobin una sortida escolar i professional. Aquests nois i noies solen tenir un entorn poc faborable a l’hora d’estudiar (famílies desestructurades, problemes econòmics, etcètera). I tampoc duren massa temps a les feines que comencen (manca de disciplina, mal caràcter, no accepten que ningú els mani…)
 
El Guillermo era un noi aducat i tímid, de poques paraules. Per la manera com parlava, des del primer moment vaig veure que era molt intel·ligent. Jo vaig començar a fotre el meu rotllo: que si vaig estudiar piano, harmonia, que si cursos de producció musical. També li vaig explicar que m’agradava la literatura, que havia escrit una novel·la, que tenia un blog, que és important saber idiomes.
 
De seguida vaig adonar-me que el Guillermo no necessitava que ningú li mengés l’olla amb tot el que havia de fer i el que no. Crec les meves batalletes de sacrifici i perseverança no servien per a res. Ell només necessitava que algú creiés en ell i en les seves capacitats. I jo em vaig recordar d’aquell nen esquifit dels Maristes que havia tret un resultat de X cap avall amb les ratlletes…
 
Fa uns dies vaig preguntar pel Guillermo, però no sé com li va, ara. Desconec si té feina, si està estudiant, si està millor, si la seva vida avança. Recordant aquella tarda de juliol a l’estudi, vaig arribar a la conclusió que per molt que tractem de recolzar algú, aconsellar-lo i orientar-lo, hi ha decisions que només ens corresponen a nosaltres prendre-les, i que les hem d’afrontar sols.
 
Ningú pot augurar cap a on anirà el nostre futur. Cap metge especialista pot posar preu a la nostra vida, ni cap psicòleg de pa sucat amb oli, i encara menys un músic de quaranta i tants que ens ens expliqui les seves experiències de joventut.
 
El nostre currículum serà incomplet fins el dia que marxem a fer la jam session eterna. No busquem responsables per al llibre que escrivim minut a minut al llarg de la nostra vida.
 
Aquestes tres històries no tenen cap connexió aparent, però totes tres parlen de superació personal, d’acomplir reptes i, sobretot, de portar la contra a allò que s’espera que passi, cadascú a la nostra manera.
 
El que m’ha ensenyat el temps és que res és impossible i que jo seré el jutge únic de les meves capacitats.
 
I vosaltres, ja sabeu com farcireu de ratlletes els examens que heu de superar les vint-i-quatre hores dels vostres dies?
 
A, B, C, D…
 

Fins aviat! (Ja havia avisat que era llarg)

2 thoughts on “TRES HISTÒRIES REALS I UN MANUAL DE COM FER LA CONTRA

  1. Per sort el futur no està escrit, ni amb ratlles ni amb opinions. Per sort només l’escrivim nosaltres com escriptors solitaris en una cabana de fusta…

    • Per sort, efectivament… Però tan les ratlletes com les opinions, afecte, sobretot quan ets un nen….
      Petonets, guapa!!!!!!

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Website Developed by  RegalEnvision