SI FOS TAN FÀCIL ENXAMPAR-LOS

Escric aquestes línies des de les meves agradables i solitàries vacances a la Bretanya, per explicar-vos una anècdota que em va passar ahir de matinada a l’aeroport del Prat. De fet, m’ha passat Ja tantes vegades (gairebé cada cop que he de volar), que hauria de deixar de tractar-ho com un fet anecdòtic.
 
Els que em coneixeu ja sabeu que pateixo una greu malaltia que ha marcat i marcarà la meva vida per sempre: tinc la pell morena. No hi puc fer res, ho sento, a l’estiu vaig a la platja, faig bicicleta de muntanya fins l’extenuació i, amb els dies, la meva malformació arriba fins a cotes gairebé subsaharianes.
 
El món n’està ple, d’estereotips. Des de la idea que les models rosses i guapes són ignorants, fins a la tendència de pensar que els catalans som garrepes, tots ens movem amb aquestes conviccions absurdes que prejutgen les persones arreu del planeta.
I és clar, què en podem dir dels homes morens amb barba que viatgen sols…
 
Habitualment, quan he de viatjar, prenc la precaució d’afaitar-me per dissimular l’aspecte d’assassí psicòpata que sempre m’ha caracteritzat. Però aquesta vegada no ho he fet.
 
El cas és que, quan estava passant el control de seguretat a l’aeroport, en el moment que caminava per sota l’arc, un xiulet estrident i uns llums vermells van trencar la calma. La meva cara de sorpresa presuposava que no duia res metàl·lic al damunt, però el senyor amable que custodiava l’arc es va afanyar a dir-me:
Es un control aleatorio de seguridad.
 
No serà tan aleatori si sempre ens toca als mateixos, vaig pensar.
 
Imediatament em va fer apartar a un costat, per fer una millor valoració del meu cas. Mentre esperava la meva sentència, uns metres enllà, vaig veure un altre noi que també viatjava sol i que patia la mateixa discapacitat que jo. Resignats, vam mirar-nos amb cara de complicitat i comprensió mútua.
 
Després de fer-me esperar cinc minuts ben bons, va venir un altre home uniformat, que em va demanar que el seguís fins a una petita sala contigüa de l’aeroport, per poder revisar el meu equipatge de mà de manera més exhaustiva.
 
Afortunadament per a mi, l’incompetent empleat i la seva tecnologia no van ser capaços de detectar els membres humans que duia dins de la maleta (mans, braços, cranis encara ensangonats), ni els tres quilos de cocaïna que dormien empaquetats sota uns calçotets Kalvin Klein. Ni tan sols va veure la catana de vuitanta centímetres, que qualsevol esbudellador amb cara i ulls duu sempre al damunt; ideal per a decapitar indigents.
 
Jo vaig afrontar la situació amb l’actitut pausada del terrorista experimentat. Quan estàs acostumat a matar, sembla que el pols ni es bellugui.
 
Un cop l’home va creure que estava net, vaig poder marxar lliurement per a poder fer el que més m’agrada del món: delinquir.
 
Bromes a part, sempre que em trobo actuant en aquesta escena previsible, ineficient i ridícula, faig la mateixa reflexió: tant de bo fos tan fàcil enxampar-los…
 
Sincerament, aquesta seguretat estereotipada de pa sucat amb oli, a mi, només m’ha fet perdre el temps.
 
Després de catorze setmanes seguides publicant al blog, faré una petita pausa per dedicar-me en cos i ànima a la meva segona novel·la, durant les vacances.
 
Al setembre tornaré amb un article que fa dies que em volta pel cap i que anirà dedicat als mestres.
 
Bones vacances a tothom!

3 thoughts on “SI FOS TAN FÀCIL ENXAMPAR-LOS

  1. Totalment d’acord Jordi, tan de bo fos tan fàcil enxampar-los! Bones vacances!

  2. no t’havia llegit fins ara… només vull dir que, encara que no serveixi de consol, les mares que viatgem soles amb fills també devem tenir perfil de delinqüent. encara que tinguin la pell com un glop de llet com en el meu cas (la barba jo sí que me l’afaito sempre abans de volar). També et diuen que és aleatori. Però resulta que o bé pita a un nen o a l’altre. però pita. i et venen dos més uniformats a preguntar si ets la mare del nen que pita, i que els acompanyis. i els has de demanar disculpes per tenir un altre fill que només té dues mans per carregar 3 maletes, que si no els fa res, reculls i anem on vulguin…
    per ara només ens van apartar una mica de les cintes, ni ens han portat a cap sala, ni ens han registrar mai les maletes. Sospito que en el nostre cas el delicte habitual és que passem droga enganxada al cos dels nostres fills amb cara angelical… pq els hi fan no sé quina prova passant com un paperet per la roba, bé, no tinc ni pajoleraidea de què és.

    La qüestió, com tu dius, és que acabes passant uns minuts de caos que no saps quina cara posar…

    has provat de maquillar-te com si visquessis a la cort francesa del s.XVIII?
    ànims

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Website Developed by  RegalEnvision