LA NOIA DEL VIOLONCEL

1

 

ROBATORI

 

Londres, 17 de febrer de 2007

L’Anne s’ha despertat amb la sensació que ha de fer alguna cosa especial que no recorda. Mentre fa el mandra al llit, encara dóna voltes al tema del robatori. En els vuit anys que fa que toca amb la London Symphony Orchestra, mai havia vist res semblant.

Durant aquell assaig, fa dos dimecres, els lladregots van aconseguir entrar a l’auditori i es van endur fundes, caixetins i estoigs. Però van obviar el petit detall que els instruments –que era el que es volien endur– no descansaven dins de les fundes, ja que allò era un assaig.

Ben rocambolesc tot plegat, pensa mentre es gronxa amb el temps. Tornarà a fer tard i ho sap.

Després de passar per la dutxa, obre de bat a bat les cortines del finestral i es vesteix de pressa per guanyar el temps que ha perdut ronsejant. Texans ajustats blau fosc, samarreta negra de màniga llarga, jersei vermell de coll alt i unes vambes de color marró. S’entafora una gorra de llana, uns guants i un abric gruixut de pana negra que li arriba fins més avall dels genolls.

Finalment es penja el violoncel a l’esquena.

Recull la bossa, les claus i el mòbil i baixa apressada els dos pisos fins a la porta del carrer. La veïna porta estona barallant-se amb el vaivé de l’escombra.

—Bon dia, senyora Eckersley.

—Ja tornes a fer tard!

—Sí, ho sé! No hi ha manera…

—Abriga’t, que fa fred!

La ciutat efervescent s’engega com activada per un comandament a distància. Uns núvols que semblen un manyoc de cotó fluix dibuixen la curiosa forma d’un senyor ajupit i anuncien que la pluja en farà una de les seves ben aviat.

En un no res es confon entre la gent i participa del bullici que esgarrapa aquesta ciutat tan freda i tan calenta.

La senyora rutina empeny l’Anne cap el metro a les 8:43.

Fins que no hagi comprat una funda nova, farà servir la que s’endú quan viatja amb l’orquestra. És vella i està força atrotinada, i per això se l’emporta de gira, perquè dins del camió de transport és susceptible de rebre cops i batzegades. I malgrat el seu estat malmès, l’Anne no té inconvenient en passejar-la per la metròpolis amb orgull.

Mentre camina, el so d’un clac, clac, clac, li recorda que té una nansa mig trencada que pica contra la mateixa funda. Pensa que un dia o altre caurà, però fa anys i panys que porta el compàs de les seves passes decidides.

Un cop engolida pel tube, li retorna la sensació que ha de fer alguna cosa important i no recorda quina.

De sobte, el so d’un SMS escup l’Anne fora del seu món interior, quan les minuteres volen uns cinquanta minuts lluny de les vuit.

En arribar a Barbican Station són ja les 8:53, i sense deixar de caminar, aprofita per veure qui ha fet llevar el satèl•lit per destorbar-la de les seves cabòries.
«Un altre SMS de l’Stefan. No hi ha manera, li he dit un munt de vegades que em deixi tranquil•la, que passi de mi, que m’oblidi… Això no tinc perquè aguantar-ho. Prou SMS! Prou e-mails. Prou trucades. Prou! Espero que amb el Chris no em passi el mateix…»

El seu millor amic no té res a veure amb l’Stefan. De fet, el problema és que la tracta massa bé.

L’Anne sempre ha pensat que tot a la vida ha de tenir la seva justa mesura. Els sentiments, per exemple, han de ser escrupolosament rebuts i lliurats amb una meticulositat exquisida. Què passa quan el violoncel emet una nota que, per culpa d’una mala execució, queda una croma desafinada respecte a la resta de l’orquestra? Doncs una dissonància absoluta.

Disquisicions a part, a les 09:03 entra per la porta envidrada del Barbican Center.

El bidell la saluda amb amabilitat, regalant-li una forta bafarada de suor.

De lluny ja se sent el guirigall, aquella teranyina de sons inconnexes que exhala la orquestra durant l’afinació. Sol re la mi, diuen els violins. Do sol re la, grinyolen les violes. Els violoncels assenteixen una octava més avall i els contrabaixos remuguen a les cavernes. La, criden flautes, flautins, oboès i corns anglesos, mirant com el metall i algunes fustes es treuen la son de sobre i acaronen el si bemoll que els ensenya la trompeta. Tots junts congrien un univers de sorolls que, entre crits, gemecs i udols, queden afinats en només uns minuts, abans de restar en el més absolut dels silencis.

En aquell instant entra l’Anne, clac clac clac —quatre minuts tard—, fent mans i mànigues perquè ningú no se n’adoni. Es treu l’abric, els guants i el jersei de coll alt. Destapa el violoncel sense fer fressa i s’asseu a la cadira que li pertoca quan ja tothom és a lloc.

La batuta del director, Valery Gergiev, repica cinc minuts tard sobre el faristol que aguanta les notes de la simfonia Turangalila d’Oliver Messiaen.

 

Cap a dos quarts d’onze, quan comença el tercer moviment, tot d’una li ve al cap aquella cita ineludible que té una hora més tard. Se n’havia oblidat per complet. «Quin desastre», pensa.

Als seus trenta-quatre anys, encara no ha trobat l’estabilitat i el sentit comú de la vida adulta. És d’aquelles noies que busquen i busquen, però que mai no acaben de trobar. I si creiem que la felicitat és precisament el llarg camí de cercar-la, podem afirmar que l’Anne és una persona feliç de cap a peus.

Com si anés a toc de campana, l’assaig acaba a les onze en punt. Ella surt acalorada saludant un altre cop el bidell i enduent-se el regal olorós de cada dia.

El núvol en forma de senyor ajupit ja l’havia avisat, i Murphy fa acte de presència: la primera gota d’aigua cau just quan l’Anne posa el primer peu al carrer. En trenta segons plou a bots i barrals.

L’Anne treu un paraigües horrorós de color verd i blau que, per acabar-ho d’adobar, té una vareta trencada. Es dirigeix decidida cap el metro, mentre sent que el clac clac clac és cada cop més ràpid, com un metrònom que s’accelera.

Després de caminar uns deu minuts, veu passar un taxi buit i no dubta a cridar-lo. Se sorprèn de la sort que ha tingut, però entre posar el violoncel al portamaletes i pujar al cotxe, el temps passa volant. En un minut queda xopa de dalt a baix.

—Vostè dirà— diu el taxista.

—A Princess road, si us plau.

—D’acord, on va exactament?

—Al número 36, a la Primrose Hill School.

—Això és Camden, oi?

—Sí. Tinc una mica de pressa, si no li fa res…

El món sembla girar a càmera lenta a través de les gotes que picotegen els vidres de les finestres.

L’Anne mira el rellotge neguitosa. Sap que tornarà a fer tard.

—La meva cosina em mata.

—Perdó? Deia res senyoreta?

—Disculpi, només pensava en veu alta…

A les dotze i dotze minuts, el taxi s’atura a escassos metres de l’escola. L’Anne s’apressa a pagar i treu ella mateixa el violoncel del portaequipatge. Quan vol agafar-lo veu que la nansa ha desaparegut.

—Merda!

—Passa res, senyoreta? —diu el taxista.

—Doncs que he perdut la nansa del violoncel, però ara no puc entretenir-me.

—Perdoni la impertinència, senyoreta, però, els violoncels tenen nanses?

—Bé, no, jo m’estic referint a la nansa de la funda… Un dia o altre havia de caure!

—Si la trobo la duré a objectes perduts. Vol deixar el seu telèfon per fer-li un truc?

—No es preocupi, només és una nansa. La culpa és meva per no haver comprat una funda nova.

—Com vulgui, de totes maneres, quan netegi el cotxe aquesta nit aixecaré les catifes del porta-equipatges. Si apareix alguna cosa…

—Moltes gràcies, haig de marxar!

Sense voler-hi donar més voltes, es penja el violoncel a l’esquena per enèsima vegada i corre cap a l’escola. Però quan ja ha fet uns metres, es queda paralitzada al mig del carrer, immòbil sota la pluja, com si hagués vist un fantasma.

Això és tan misteriós com el quartet per a corda nº3 d’Arnold Schoenberg.

Pensarosa, reprèn la marxa a poc a poc, poruga, escoltant a consciència per assegurar-se’n. No hi ha dubte. Per alguna estranya raó que se li escapa, torna a sentir el soroll percucient de la nansa que ja no penja de la funda. El so que canviarà la seva vida.

Clac, clac, clac…

Website Developed by  RegalEnvision