HELICÒPTERS

Diuen que estem en una guerra mediàtica, que vivim en la era de la postveritat, però el que sentim els que trepitgem els carrers, és veritat de la bona i no només la veiem, si no que la construïm amb les nostres pròpies mans.
 
Dissabte passat vaig assistir a una altra manifestació multitudinària d’aquelles que posen la pell de gallina. La posada en escena, evidentment, és important i, en aquest aspecte, estem guanyant cada batalla per golejada, encara que, de moment, només siguin victòries estètiques.
 
Al carrer Marina, tocava lluitar per la llibertat del Vicepresident, els Consellers i Conselleres, i dels Jordis, tots ells empresonats des de fa setmanes. No és estrany que els catalans duguem la lluita a la sang a força de l’ús i, històricament, els carrers sempre han estat l’eina que millor hem sabut utilitzar, i de manera pacífica.
 
La mobilització de dissabte podia ser una més de les moltes que hem fet, però per mi va tenir un valor especial. Després dels parlaments dels familiars dels empresonats, va sonar El Cant dels Ocells. Sempre m’ha fascinat aquest tema i, sobretot, la figura del seu intèrpret.
 
Pau casals és un dels músics més grans que ha parit aquesta terra. Com a violoncel·lista, va aportar grans innovacions a la tècnica de l’instrument, que van ser reconegudes i adoptades per tots els violoncel·listes contemporanis.
 
Quan va començar la guerra, l’any 36, va haver-se d’exiliar a França, primer, i a Puerto Rico, durant la invasió nazi. Acabada la segona guerra mundial i davant la passivitat dels guanyadors envers la dictadura de Franco, va decidir deixar de tocar en públic.
 
En vida, només va tornar a trepitjar Catalunya per donar sepultura a la que havia estat la seva dona, l’any 1955.
 
El Mestre Casals, va morir a l’exili l’any 1973, quan jo tenia tres anys.
 
Llegint la seva biografia a la Vikipèdia, he estat pensant que ha de ser molt trist viure a l’exili, lluny de la terra que estimes. Tot això ens sonaria molt llunyà, si no fos perquè ara mateix tenim mig govern legítim a la presó i l’altra meitat, precisament, exiliat.
 
Potser per això, la concentració de dissabte va ser especial, i potser per aquest motiu es va triar, com a cirereta del pastís, el discurs que el Mestre Casals va fer a la seu de les Nacions Unides l’any 71. L’he escoltat moltes vegades, i no només m’emociona pel que diu, sinó per com ho diu.
 
Dissabte vaig rememorar-lo tot sencer a través d’una ràdio cutre de la marca “Grundig” que duia un home que tenia al costat, a la cantonada del carrer Mallorca. Tot anava bé, l’escena era molt emotiva, potser de les més boniques que hem viscut darrerament.
 
I’m a catalan… Aquest començament ja té una càrrega emocional brutal.
 
Llavors venia la frase que més m’agrada, aquella que diu: Catalònia has been the greatest nation in the world… Però només vaig poder sentir les primeres paraules.
 
Malauradament, altre cop els malaits helicòpters, sí, aquells que sovint em destorben quan miro al cel, van tornar a espatllar el moment màgic amb el seu soroll desagradable.
 
Els que érem allà ens en queixàvem però, per ser honest, ja ens hi hem acostumat. Alguns deien que era fet expressament per espatllar l’escena. Però tampoc no podem confirmar que això sigui cert. En sentim tantes, de mentides, darrerament…
 
Avui he llegit una reflexió a twitter del Rafael Pous (@pous) —el cito perquè no vull apropiar-me de la seva frase— que deia: “Si al primer cop de massa el mur no cau, hem de seguir picant. No sabem quin és el cop que ho farà, però sabem que al final hi haurà un cop que el farà caure”.
 
Els catalans ja tenim experiència en fer caure murs i estaques (tu, fort per aquí, jo fort per allà). I potser quan caigui aquest mur, hi haurà uns helicòpters mirant-nos des del cel. Tal vegada ens estaran mirant mentre s’acomiaden i desapareixen en l’horitzó.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Website Developed by  RegalEnvision