ACTITUD, SISPLAU!

Sempre m’han fascinat els músics de carrer. Quan en veig algun de lluny, les meves orelles cerquen de seguida què està tocant. No ho puc evitar, deformació professional, suposo.

 

            En aquesta època en que amb prou feines sortim de casa, i coincidint que fa uns dies vaig veure un violinista al carrer amb una tècnica destacable, he recordat el meu viatge a Salzburg (Àustria) de fa tres o quatre estius.

 

            Donat el meu interès per la música, vaig anar a veure tres concerts.

 

            Estava a la ciutat natal de Mozart i no podia deixar escapar l’oportunitat d’escoltar un quartet de corda que interpretés temes del genial compositor. De manera un pèl impulsiva, vaig comprar un tiquet per un show que es feia en una petita capella molt acollidora. Admeto que va ser errada meva no veure que allò era una turistada com una catedral i, en veure el repertori al programa de mà, vaig adonar-me de la badada.

 

            El problema, però, no va ser el repertori, si no el primer violinista. Un crac, una tècnica impecable, fins i tot una imatge immaculada. Però una actitud lamentable. Tocava exagerant, buscant el lluïment personal per damunt del pes del quartet, un protagonisme fora de lloc. Es mirava el públic amb arrogància, com si ens estigués perdonant la vida. La gent, ignorant, aplaudia com si allò fos mel per a les seves orelles. Però a mi no me la foten (almenys no en això). Jo estava a primera fila i vaig marxar a mig concert amb els ulls del violinista clavats al clatell.

 

            L’endemà vaig assistir a un concert de piano sol que es feia en una mena de sala d’actes opulent d’un hotel luxós (10 euros amb copa de vi inclosa). El repertori era força atractiu: estudis de Chopin, fugues de Bach i obres que sortien del més habitual. L’afluència de públic era discreta, per ser generós: dues senyores d’edat americanes, una parella jove de japonesos i jo. Amb la copeta de vi austríac a les mans, vam estar comentant no recordo què, tot esperant l’entrada de l’intèrpret, que va ser triomfal, una mica massa pel meu gust, potser fins i tot faraònica.

 

            El concert? Perquè us en feu una idea, va ser com si poséssiu una pedra de vuitanta quilos davant d’un piano a interpretar obres de Debussy i Beethoven. Tècnicament perfecte però artísticament nul. Vaig sortir d’allà amb la sensació que totes aquelles notes no m’havien arribat ni a la pell.

 

            Un pèl decebut, vaig anar a sopar en una terrassa de la Residenzplatz (una plaça animada i concorreguda del centre de la ciutat). Mentre em servien el meu plat combinat, uns músics desmanegats muntaven una parada d’instruments un xic peculiar. Bateria, baix, guitarra acústica i veu. El cantant, que també era el guitarrista, duia un megàfon acoblat al micròfon, i la seva veu prometia sonar com si li estiguessin aixafant la cua a un gat.

 

            No hi havia més sonorització que uns amplificadors podrits que amb prou feines s’engegaven. Vaig observar tot el procés de muntatge amb la certesa que marxaria de Salzburg sense haver assistit a un concert amb cara i ulls.

 

            Però la música va arrencar.

 

            La guitarra acústica va fer la introducció d’un blues molt autèntica. Immediatament s’hi van afegir bateria i baix, creant una base rítmica que es feia dir sí senyor. I llavors, la veu extraordinària del noi del megàfon.

 

Aquells joves rebregats tocaven amb tantes ganes que no podia deixar d’escoltar-los. El vaivé rítmic dels assistents parlava per si sol, i això no enganya. Quina manera de trencar la veu, quin so més potent el de la guitarra, com estripava el baixista.

 

Després del plat combinat va venir el cafè amb llet, i llavors el gin-tònic. Qualsevol excusa era bona per quedar-me una estona més a escoltar aquella brutalitat.

 

Sense fer res de l’altre món, aquells paios acaparaven l’atenció de tothom. Que si tocaven molt bé? Potser no. Però tocaven amb actitud.

 

            Jo no sóc ningú per dir-vos el que heu de fer, però, sisplau, tot allò que feu (comprar el pa, anar al cinema, menjar-vos un gelat, mirar un partit de futbol, escriure un article per al vostre blog), feu-ho amb actitud. Els vostres espectadors us ho agrairan.

 

            A reveure!

2 thoughts on “ACTITUD, SISPLAU!

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Website Developed by  RegalEnvision